Revetlla (1929)

Article de Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878-Barcelona, 1933) publicat tal dia com avui de fa noranta-cinc anys a La Publicitat (27-VI-1929). L’escriptor, polític i periodista Bofill i Mates, més conegut com a poeta pel pseudònim ‘Guerau de Liost’, va escriure aquesta peça un mes després d’haver-se inaugurat l’Exposició Internacional de Barcelona. L’al·lusió que feia a l’electrificació dels carrers de Barcelona durant la guerra fa referència a la decisió governamental de transferir l’enllumenat públic per gas cap a l’enllumenat elèctric. El carbó era escàs i Catalunya disposava de prou electricitat d’origen bàsicament hidràulic. 

Barcelona és la ciutat de la llum. Passat el parèntesi que inaugurà l'anòmala electrificació dels nostres carrers i places durant la guerra, Barcelona torna a lluir una esplèndida il·luminació nocturna, digna del sol i dels celatges que la dauren de dia. Si de Paris se'n diu la Ville-Lumière, per la seva irradiació d'espiritualitat i de joia, Barcelona és la Ciutat de la llum, en el sentit material, i fins una mica — per què no dir-ho — en el sentit espiritual del mot. I, ara, amb motiu de l'Exposició, encara més. Contrast d'exhibicions i clandestinitats ens precedeix com una guiadora columna de foc i fum. Vista des d'una mica enllà, apareix la seva estesa de llums coronada per l'apoteosi magnificent de Montjuïc, potser més oriental que llatina. Aquesta nit de Sant Joan era tota la ciutat embolcallada d'un halo vermellós. Ça i enllà s'endevinaven fogueres, supervivents fogars de l'esperit de barri. Al seu voltant infants i veïnes apareixien com demoníaques taques amb voravius de foc, però d'una tan pacífica llei que ni els dimonis d'Els Pastorets les guanyarien en accessible i comunicativa bondat. La foguera és una bruixa benigna que es posa a dansar, mainadera, tot reduint a cendres pures una baluerna de deixalles i babarotes. Però, ai!, que no tot era pura llum, la passada revetlla. Durant tota la nit se succeïren els sorolls, els crits i les detonacions d'espetec africà. Respecto el gust dels partidaris del xoc auricular i de la cursa folla d'una traca pel perímetre d'una vila, però no el comparteixo. No sé comprendre el gaudi del veí reposat que, a altes hores la nit de Sant Joan, s'entreté, tot sol en la fosca sorruda del terrat de casa seva, a fer petar cada deu minuts un tro. Una força ancestral, que em fa basarda, el deu empènyer amb les nostàlgies d'un passat heroic. I no me'n dolc per conveniència. Un dia és un dia i una nit és una nit, i la donaria per ben esmerçada si amb el meu insomni pongués comprar la felicitat de tots els veïns i veïnes que amen l'estridència. Déu nos do els jocs de llum, i, per sobre de tots, cel endins, la meravella dels coets. Ells són tiges de foc que s'enfilen vers la immensitat estelada, ells són espigues que s'esgranen en constel·lacions de colors, ells són misterioses aspiracions que es desmaien en silenci o en un plany eufònic. Com s'adiuen amb les glicines i mimoses del suburbi endreçat!