Aspiracions. Els 33 escons de Vox tenen regust de fracàs. Giorgia Meloni havia reclamat a principis de mes que era “crucial” que el 23 de juliol a Espanya s’establís “una alternativa patriòtica conservadora”, en la qual Vox tingués "un paper protagonista i decisiu en la formació del nou govern". Al final l’aritmètica va proclamar un “no passaran” inconclús i incert, que s’ha llegit com un revés clar per a aquesta extrema dreta europea que campa sense línies vermelles ni pràcticament cordons sanitaris.
Els “patriotes” de Meloni són cada cop més forts a la UE. A cada nova elecció són més, i més influents: als governs d'Itàlia, Finlàndia, Polònia, Hongria o la República Txeca; en el suport parlamentari a l’executiu conservador de Suècia; o disparats en intenció de vot a Alemanya.
La dreta radical aspira a controlar més d’un terç dels vots al Consell de la Unió i aconseguir així forjar una minoria de bloqueig que els permeti aturar les propostes legislatives que no quadrin amb el seu ideari. Per això el resultat espanyol era vital en el baròmetre de les pròximes eleccions a l’Eurocambra i, sobretot, en els futurs equilibris de poder que se’n derivaran.
Agenda. El 23 de juliol era una data clau en aquesta onada ultraconservadora que, mentre assisteix de lluny a l’encaix d’unes negociacions impossibles, ja es prepara per al pròxim assalt, que es viurà a Polònia aquesta tardor.
El primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va ser, juntament amb la primera ministra italiana, un dels qui van donar suport públicament a Vox durant la campanya.
El governant Llei i Justícia de Polònia vol aprofitar els comicis generals per convocar alhora un referèndum sobre la reforma migratòria i d’asil que proposa la Unió Europea –una manera clara de mobilitzar el sentiment euroescèptic en contra de les possibilitats electorals del liberal Donald Tusk–; una reforma que, a més, s’ha de tancar sota presidència rotatòria espanyola de la UE. Per tant, un canvi a l’executiu espanyol amb l’entrada de l’extrema dreta podria haver contribuït a reforçar la línia dura antiimmigració, cada cop més estesa entre els Vint-i-set.
Fa pocs dies, a més, el primer ministre del land oriental de Saxònia, Michael Kretschmer, un dels líders regionals més poderosos d’Alemanya i membre de la CDU, demanava modificar la Constitució del país per restringir el dret d'asil. Una mesura que, segons ell, ajudaria a rebaixar el suport a Alternativa per a Alemanya que, en aquests moments, compta amb una intenció de vot del 32% a Saxònia. La temptació de la dreta radical ha arribat ja al cor de l’últim gran bastió de la democràcia cristiana clàssica, que porta anys en extinció.
Avís. El líder del grup conservador CDU/CSU al Bundestag, Friedrich Merz, assegurava aquest cap de setmana que el seu partit estaria disposat a col·laborar amb Alternativa per a Alemanya a escala municipal. Per això la dreta alemanya ha estat també espectadora de primera fila d’aquestes eleccions generals espanyoles. I el resultat és un missatge per al Partit Popular Europeu i, sobretot, per al seu líder, l’alemany de la CSU bavaresa Manfred Weber, artífex de l’entesa amb la Força Itàlia d’Antoni Tajani i de l’acostament a la família de Conservadors i Reformistes, que presideix Giorgia Meloni: pactar amb l’extrema dreta també pot tenir costos electorals. Una variable a tenir en compte en l’onada (ultra)conservadora que poden portar les eleccions europees del juny del 2024 a una Eurocambra encara més fragmentada i una Comissió cada cop més escorada a la dreta.
