Retrocés en el finançament autonòmic
A principis d’aquest any vaig escriure en aquest mateix diari un article titulat “No cal anar a negociar el finançament”, on defensava que el govern de Catalunya no hagués nomenat un expert perquè el representés en la comissió per a la reforma del finançament autonòmic.
En la defensa d’aquest posicionament hi ha dues raons bàsiques. La primera és que l’objectiu de l’actual govern català és portar Catalunya a la independència si la majoria de catalans així ho decideixen. Per tant, el que s’ha de preparar és una administració tributària pròpia i un sistema fiscal també propi per poder esdevenir un estat independent. La segona raó és que l’estat espanyol està immers en una dinàmica recentralitzadora. Per això és impossible arribar a cap model de finançament satisfactori per a Catalunya. L’experiència dels diferents governs catalans que han negociat durant molts anys amb l’estat espanyol el sistema de finançament de la Generalitat també porta a constatar que les millores que es poden aconseguir són molt marginals en una negociació multilateral, amb la presència de les quinze autonomies de règim comú.
Aquesta onada recentralitzadora també té el suport d’algunes autonomies i alguns experts en la matèria. Hi ha qui considera que s’ha anat massa lluny en la descentralització i que les autonomies tenen massa responsabilitat fiscal. Només cal llegir l’article de Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes, publicat el dia 20 de juny a La Vanguardia, que qualifica de galimaties la situació creada pels impostos propis autonòmics. Es tracta dels impostos que han creat de bell nou les autonomies i que tenen un pes específic molt petit (al voltant d’un 2% dels ingressos tributaris de les comunitats autònomes) quan es comparen amb la resta d’impostos autonòmics formats pels cedits per l’Estat.
Aquest esperit recentralitzador sembla que també està en l’ànim de la majoria d’experts de la comissió sobre la reforma del finançament autonòmic, llevat d’alguna honrosa excepció. Si bé encara no es coneix en detall la proposta de reforma de la comissió, sí que ha transcendit que els canvis proposats van en la línia de prendre a les comunitats autònomes competències normatives en tots els tributs cedits i propis, deixant-los només marge per modificar els tipus impositius i establir algunes deduccions. El resultat de tot plegat és que es disminueix la responsabilitat i l’autonomia fiscal de les autonomies.
També sembla que els impostos estatals que les comunitats autònomes tenen cedits parcialment no experimentaran cap variació en el seu percentatge de cessió, que s’hauria pogut incrementar en alguns, com per exemple en l’IRPF, que actualment és del 50%.
D’acord amb la proposta de reforma, l’exercici de la corresponsabilitat fiscal per part de les autonomies es vol limitar a poder modificar en dos punts el tipus de l’IVA -la recaptació dels quals es quedarien- si totes es posen d’acord a fer-ho, incloent-hi les forals. És el que es denomina l’IVA col·legiat. Però aquest sistema pot acabar en no res si tan sols una comunitat s’oposa a l’augment. Per tal que funcioni s’han de posar d’acord les disset autonomies.
El que proposa la comissió d’experts és un retrocés en el finançament autonòmic, i respon a la concepció centralista que els impostos pertanyen a l’Estat. És la concepció que anomeno de “caixa única”, que nega autonomia tributària als governs subcentrals i que està totalment allunyada d’una visió descentralitzadora i federalista, com la que pot existir als EUA, al Canadà o a Suïssa, per posar alguns exemples on els governs subcentrals gaudeixen d’una àmplia autonomia per establir i administrar els impostos que paguen els seus ciutadans.
Els avantatges de l’autonomia fiscal són coneguts. Proporciona als governs subcentrals incentius per fer polítiques fiscals que millorin el creixement econòmic, ja que d’aquesta manera s’incrementarà la seva recaptació tributària. Alhora, augmenta la rendició de comptes dels polítics i gestors públics cap als ciutadans. Aquests, com a contribuents, controlen més la despesa pública i castiguen els governs que gasten de forma ineficient. També és pot dir que l’autonomia tributària comporta disciplina fiscal.
Amb tot, es pot argumentar que, quan les bases imposables són mòbils, una extensa autonomia fiscal pot comportar competència entre els governs subcentrals i conduir a nivells baixos d’impostos i despesa. No obstant això, també es pot argumentar que la mobilitat de les bases limita increments excessius d’impostos i augments ineficients de despesa, i aquest efecte serà més intens quan la major part de la despesa subcentral es finança amb impostos establerts pels governs subcentrals.
En conclusió, no sembla que la nova reforma del finançament autonòmic vagi pel camí encertat, almenys des d’una visió descentralitzadora. Això també hauria de desenganyar els denominats partidaris d’una tercera via per a Catalunya, que demanen un finançament específic per a la Generalitat. Els trets van completament en la direcció contrària. Cada vegada queda més clar que l’única via per tenir una hisenda pròpia és que Catalunya esdevingui un estat independent.
