Retrets a 'reprotxar'

Aquest divendres el titular de l'Ara.cat "Duran reprotxa a ERC l'ús de l'expressió Països Catalans" va provocar, entre altres reaccions irades, reiterats retrets d'alguns lectors per l'ús de reprotxa en lloc de retreu .

Prefereixo retreu a reprotxa i, encara més, retret a reprotxe -paraula que no diria mai-, però m'alarma i deprimeix el rebuig ofensiu i obsessiu a tot el que sona castellà mostrant sovint tanta ignorància sobre la pròpia llengua.

Reprotxar és català almenys des del XV, surt al Tirant, apareix en tots els diccionaris i un cop d'ull al Corpus textual de l'IEC permet veure que l'utilitzen Salvador Espriu, Joan Oliver, Prudenci Bertrana, Carles Cardó, Joan Brossa, Joan Fuster, Baltasar Porcel, Antoni M. Badia i Margarit i Miquel Martí i Pol, entre molts altres escriptors.

Sembla que l'anglès reproach , el castellà reprochar i el català reprotxar (amb les variants reprochar i reproxar , que apunten a una pronúncia amb xeix) van ser agafats del francès reprocher , que al seu torn ve del llatí repropiare : acostar , posar al davant .

Jo prefereixo retreu , ja ho he dit. I, en general, entre dues formes igual de vives opto per la més allunyada del castellà, perquè una llengua és també identitat i és bo que la reforcem si no ho fem en detriment de cap funció lingüística.

D'aquí a depurar tot el que sona castellà -per català que sigui- i acusar d'espanyolista qui ho fa servir, hi hauria d'anar un abisme. Un abisme que fa basarda i té un fons molt negre.