Retrat d’un novel·lista empresonat

S’asseuen en un banc situat a dos metres d’alçada. Porten una toga negra amb esclavina vermella. D’aquí poques hores decidiran el meu destí. Els observo. S’han afluixat la corbata de pur avorriment.

El jutge principal, assegut al mig, estén el braç dret sobre el banc com si fos una peça de roba mullada i belluga els dits. Té una cara llarga i estreta, els ulls amagats sota unes parpelles botides, mig tancades. De tant en tant, es mira el mòbil per llegir-ne els missatges.

Quan un dels meus companys acusats diu que estan a punt d’operar-lo per posar-li un bypass, el jutge principal estira el micròfon cap a ell i parla amb veu mecànica. “L’hospital ens va dir que no hi ha cap circumstància que impedeixi la seva estada a la presó”, afirma. Mentre els advocats defensors parlen d’assumptes absolutament crucials, la seva veu mecànica ordena: “Tenen dos minuts. Enllesteixin”. Recordo el que va dir Elias Canetti sobre aquesta mena de gent: “Estant segurs, en pau i envoltats de confort, decideixen fer el sord davant la súplica d’una persona [...]. ¿Pot haver-hi res més vil que això?”

Mentre els acusats i els seus advocats parlen, el jutge rodanxó i estràbic que seu a la dreta del principal s’inclina enrere i mira cap al sostre. La vaga expressió de plaer que se li dibuixa a la cara suggereix que somia despert. Quan no sembla que somiï despert, repenja el cap en una mà i dorm. El jutge de l’esquerra s’entreté amb l’ordinador que té al davant: llegeix contínuament alguna cosa.

Cap al migdia ens diuen que es retiren a deliberar. Estem envoltats de gendarmes. Van equipats com Robocop, amb armilles antibales i genolleres negres. Un gendarme ens agafa del braç a cadascun de nosaltres, ens acompanya entre dues fileres de guàrdies i ens fa baixar unes escales estretes.

Ens fiquen en una cel·la de rajoles amb barrots de ferro. Som cinc homes. El sisè acusat és una dona. La porten a un altre lloc a causa del seu gènere.

El Tribunal Suprem va examinar les proves amb què se’ns acusa i va dictaminar que “sobre la base d’aquestes proves no es pot arrestar ningú”. Això ha fet que els periodistes que són al judici amb nosaltres se sentin optimistes. Jo no me’n sento pas.

Voltem amunt i avall per la cel·la, nerviosos. Passen els minuts, ara més ràpids, ara més lents, depenent del ritme de les nostres converses. Quan els minuts s’alenteixen, sentim una ferida que s’obre dins nostre. Ens ho amaguem mútuament. Els minuts que passes en una cel·la esperant sentir si et condemnen a cadena perpètua són una tortura.

Amb una certa vergonya, trobo sota el meu pessimisme un guspireig d’esperança i somnis. Un home que es glaça per dins no pot abandonar l’esperança i la seva càlida resplendor. A la cel·la somio despert: surto de la presó, respiro fondo, la primera abraçada, paraules d’alegria, l’olor de la felicitat i un cel ample damunt meu.

Mentre somio, tres homes amb la corbata afluixada de pur avorriment deliberen sobre el meu destí. Potser ja han decidit el veredicte. De sobte, recordo un passatge de la meva novel·la Like a sword wound, ambientada en els últims dies de l’Imperi Otomà. Un dels meus personatges és arrestat i és dins d’una cel·la a l’espera del veredicte.

Sobre ell, vaig escriure: “El buit entre el moment en què el destí d’una persona canviava i el moment en què la persona se n’adonava li va semblar la cosa més tràgica i espantosa de la vida. El futur s’aclaria, però la persona continuava esperant-ne un altre, amb altres expectatives i somnis, sense adonar-se que el futur ja estava decidit. La ignorància durant aquesta espera era horrible i per a ell era la gran feblesa de la humanitat”.

Recordo aquestes frases i m’esgarrifo. Estic vivint el que vaig escriure en una novel·la. Fa anys, mentre passejava per aquest territori obert, enigmàtic i boirós en què la literatura entra en contacte amb la vida, vaig ensopegar el meu propi destí i no vaig ser capaç de reconèixer-lo. Ara estic detingut com el meu protagonista. Espero el veredicte que determinarà el meu futur, com ell. La meva vida imita la meva novel·la.

Quina altra de les coses que he escrit es farà realitat? Em sento arrossegat cap a un remolí en què la meva ficció i la meva vida s’entrelliguen, en què el que és real i el que està escrit s’imiten. Quina mena de destí vaig triar per al meu protagonista? Quina sort va córrer?

De sobte, sento les botes dels gendarmes. “Vinga -diu una veu-, ja han decidit el veredicte”. Al mateix temps, recordo: el meu protagonista va ser condemnat, aquest va ser el destí que vaig triar per a ell.

Sé que jo també seré condemnat. Perquè això és el que vaig escriure. Els gendarmes ens porten a dalt. Entrem a la sala del tribunal i ens asseiem. Els jutges entren i es posen la toga negra que havien deixat al seient.

El jutge principal, el que té els ulls amagats sota les parpelles inflades, llegeix el veredicte: “Cadena perpètua sense llibertat condicional”.

Passarem la resta de les nostres vides sols en una cel·la de tres metres de llargada i tres d’amplada. Ens deixaran sortir a veure la llum del sol una hora al dia. No ens perdonaran mai i morirem en una cel·la de la presó.

Aquest és el veredicte. Allargo les mans. M’emmanillen. No tornaré a veure el món mai més. No tornaré a veure mai més un cel que no estigui delimitat per les parets d’un pati.

Me’n vaig cap a l’Hades. Entro en la foscor com un déu que ha escrit el seu propi destí. El meu protagonista i jo hi desapareixem junts.