Retrat d'un crim a sang freda

Les sèries documentals sobre crims de gran impacte mediàtic estan en auge. The jinx, O.J.: made in America, Making a murderer o The staircase són els casos més rellevants. Movistar+ ha estrenat la versió ibèrica d’aquest gènere amb Muerte en León, de Justin Webster. Pel que hem vist fins ara, la producció no té res a envejar a la qualitat dels precedents nord-americans i francès. Muerte en León t’encurioseix i t’atrapa fins i tot si vas seguir la informació del crim en el seu dia. La intriga és molt més potent, esclar, si desconeixes els esdeveniments. Però de fet, aquest és un element secundari. La sèrie, de quatre capítols, reconstrueix el crim d’Isabel Carrasco, la presidenta de la Diputació de Lleó, que va tenir lloc la tarda del 12 de maig del 2014. Tres dones van ser detingudes i jutjades: Montserrat González i Triana Martínez, que són mare i filla, i Raquel Gago, una policia local amiga d’elles.

El primer capítol serveix per perfilar un dibuix global del context i fer un retrat de la víctima, presentar els personatges implicats en el crim i els testimonis. Però pel que fa a la investigació es posa el focus, només, en els tres minuts immediatament posteriors al tiroteig que va acabar amb la vida de la política del PP. La sèrie s’allunya del tractament visual dels informatius. Té una factura més cinematogràfica i una realització del judici on més enllà dels fets importen les reaccions, les mirades, els titubejos... Un dels elements de més valor és l’accés privilegiat de l’equip al judici i als implicats. Gravar tot el judici i poder-se entrevistar amb advocats, familiars i fins i tot acusades és d’un mèrit periodístic inqüestionable. Hi ha alguns breus episodis ficcionats per facilitar a l’espectador una comprensió dels esdeveniments, però no resten credibilitat al relat.

Les desenes de sèries d’advocats que hem acumulat al llarg de la nostra vida ens han dotat, inconscientment, d’uns patrons mentals sobre un judici que topen amb la realitat documental d’aquesta sèrie, i això sorprèn. Has d’ajustar la teva ment a la realitat i alliberar-la dels estereotips imposats per la ficció. A Muerte en León no hi ha fiscals genials amb d’un do de paraula brillant, no hi ha ritme ni clímax argumentatiu que et deixen bocabadat. Al contrari: hi ha declaracions espesses, lectures de sumaris, transcripcions i persones normals. Per això és difícil i meritòria la feina de l’equip a tots els nivells per fer-la tan atractiva. S’ha de valorar, també, que malgrat la proximitat amb els protagonistes no s’han vist arrossegats per l’emotivitat dels fets. Fins i tot es fa un retrat rigorós de la víctima que resulta poc amable, lluny del que acostumen a ser les descripcions post mortem. Muerte en León és una sèrie documental molt recomanable perquè amb una fredor periodística impecable t’acosta de manera inquietant a la complexitat humana i a les pulsions més primàries d’un assassinat.