De retorn a 1939

El 16 d'agost de 1939, el mestre Josep Vilanova i Arqué va sortir de casa seva, al carrer de Balmes de Barcelona, i va baixar fins al Palau de la Música -llavors Palacio de la Música-, on havia estat citat, amb centenars d'altres mestres de la província de Barcelona, per rebre un Curso de Orientación del Magisterio, impartit per primeres espases de la pedagogia franquista del moment: el capità general, Luis Orgaz; el governador civil, Wenceslao González Oliveros; el tinent d'alcalde, José Bonet del Río; l'inspector d'ensenyament, P. Tusquets; i, acompanyant-los, el rector de la Universitat de Barcelona, Francisco Gómez del Campillo, catedràtic de dret eclesiàstic i president, entre altres càrrecs, del tribunal de depuració de la universitat.

Es tractava, naturalment, de " reorientar ", " reeducar ", en definitiva " españolizar " uns mestres que, durant anys, van ser els portadors i difusors d'unes doctrines pedagògiques nefastes -ja se sap, el mètode Montessori, les Escoles del Mar i del Bosc, etc.- i adoctrinadors ideològics de la canalla posada a les seves mans. Ho explicava molt bé el franquista indígena -i veterà carlista- Bonet del Río: "Estos cursos tienden a lograr, en unos, enfervorizamiento, y en otros, tal vez en la mayoría, una transformación. Se ha de lograr la transformación intera [sic] de aquel Magisterio que se llamó español, sin serlo más que por residencia, porque prescindía de la luz que irradiaban los propios pedagogos nacionales como Luis Vives, San José de Calasanz, San Ignacio de Loyola y el moderno Padre Manjón y buscaba ser reflejo de las orientaciones extranjeras de los Pestalozzi y de los Frochel [sic, per Froebel] , de los Decroly y de los Montessori; de aquel lastimoso Magisterio que se inspiró exclusivamente en los principios de la revolución francesa, de la libertad, la igualdad y la fraternidad, a través de los cuales llegó a la escuela sin Dios". I reblava el clau: " Orientemos a los niños según el programa de la Falange que preside nuestro serenísimo Caudillo, enseñémosles que en España ya no viviremos los unos pesando sobre los otros, con alternancias de cargantes y cargados, sino que viviremos en franca lateralidad vertical, como en las formaciones de las unidades del Ejército ".

El governador civil, Wenceslao González Oliveros, recordava que un historiador català, Ferran Valls i Taberner, ja havia avisat de " la intención no siempre sana de la interpretación de los hechos históricos " en els llibres dels escolars catalans. Tot plegat havia acabat " en que el problema catalán, tal como ellos lo llamaban, desembocase fatalmente en una guerra, única figura posible de reconstitución de Cataluña con el resto de España ". Si la cita literal no era prou clara, el significat de fons era força entenedor: la resolució del " problema catalán " havia estat expeditiva. Ara, amb la victòria, començava la " reeducación ". Els mestres van sortir del Palacio de la Música amb la lliçó ben aclarida i les instruccions precises per a dur-la a la pràctica.

Unes setmanes més tard, el setmanari Destino publicava un article del seu col·laborador habitual Santiago Nadal, un periodista i advocat format políticament en els rengles monàrquics autoritaris i espanyolistes de Derecha de Cataluña abans de 1936, antiliberal, anticatalanista i anticomunista de llibre, amb l'explícit títol " Los que siempre se llamaron españoles ". Explicava Nadal que els nascuts a Catalunya, de famílies catalanes, que "querían llamarse en alta voz españoles ", havien patit un " verdadero calvario "; el responsable, naturalment, era " el catalanismo de derecha y de izquierda ", que " controlaba estratégicamente todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba ". L'hegemonia catalanista, continuava explicant, s'havia traduït en un domini asfixiant, de manera que molta gent es va passar al camp del catalanisme "para lograr que los Consejos de Administración, que los grandes comerciantes e industriales, que los periódicos, etc., les dieran beligerancia y no sólo en el sentido de permitirles trabajar y desenvolverse, sino en el que cesara a su alrededor la terrible 'conjuración del silencio' con que se callaban los valores no sometidos al catalanismo, mientras una formidable propaganda levantaba hasta las nubes a cualquier mediocridad sometida a la férula catalanista ".

Fa unes setmanes, alguns acadèmics espanyols assenyalaven, altra vegada, una suposada "burguesía nacionalista ", unes " élites económicas " innominades, com les inductores, directores, mestres de cerimònies d'aquesta terrible campanya separatista que ha esclatat d'un mes ençà. El 10 d'octubre, el ministre d'Educació avisava que cal "espanyolitzar" de nou. I nosaltres anem ignorant la història i els nostres franquistes, que van col·laborar amb un entusiasme digne de millor causa a fer realitat aquella extraordinària consigna -extraordinària per la sinceritat que traspuava-, que completava un dels cartells de la propaganda falangista de 1939: " Ha llegado España ".