El retorn de Trump vist des d'Ucraïna
El dia de la segona investidura de Donald Trump, durant una bona part de la tarda, es va produir un atac aeri sobre Odessa. La gent feia la seva. Els venedors ambulants continuaven venent cafè. Els tramvies continuaven circulant. A Pryvoz, la mastodòntica fira agrícola (i tota la resta), l’electricitat es va apagar durant una estona, però no semblava que això tingués cap efecte en el ritme del comerç; si era lent, era perquè era dilluns. En els dos anys i onze mesos que han passat des que Rússia va llançar la invasió a gran escala d’Ucraïna, Odessa ha viscut diverses etapes: mesos de xoc i por, seguits d’una cosa semblant a la negació i, finalment, l’adaptació.
Odessa és una d’aquelles ciutats –com, per exemple, Nova Orleans– que tenen una personalitat diferent, una mitologia sobre si mateixes que alimenta un tipus de patriotisme ferotge i alegre. Odessa s’enorgulleix amb raó de les seves vistes al mar, la seva arquitectura, la seva gastronomia, la seva multiculturalitat, el seu esperit emprenedor i obert, però el que la distingeix de manera singular és la frase elegant, la broma graciosa i descarnada.
Hanna Shelest, una analista militar, va fer una d’aquestes observacions al principi de la guerra. Com va recordar, no gaire després de la invasió de Rússia, un periodista italià li va preguntar –d’aquesta manera que els periodistes pregunten a les expertes que entrevisten, tot i que el que fan realment és dir-los què han de pensar–: “Vostè s’adona que hauran de donar alguna cosa a Putin, oi?”. Shelest va fer una pausa i va dir: “Té raó. Li donarem el llac de Como”. Era una manera perfecta d’assenyalar l’absurd de la premissa: que Ucraïna li devia alguna cosa a Putin només perquè ell la volia.
Vaig demanar a Shelest que mirés amb mi la investidura de Trump. Vam fer servir el televisor de la meva habitació d’hotel. Shelest, que té 43 anys, i els seus pares, que en tenen 65 els dos, viuen en un apartament que els han deixat des que un dron rus va impactar en el seu edifici, el 14 de novembre. Ella acabava de donar una entrevista en directe amb un canal de televisió francès quan va sentir un suau espetec, i aleshores el llum de sostre del seu estudi va caure a terra; va estar a punt de tocar la seva mare. Van trigar uns minuts a adonar-se que algunes de les habitacions del seu apartament estaven en ruïnes i l’apartament del costat s’havia incendiat. Així i tot, van tenir sort: el dron no va explotar. Durant els dies següents, un cop extingit el foc, Shelest i la seva mare van utilitzar l’ascensor d’un camió de bombers per entrar a l’apartament a través d’una finestra i recuperar una mica de roba.
“Ha sigut una mica estrany”, va dir Shelest quan Trump va acabar el seu discurs. “Estic confosa per l’èmfasi que ha fet en la sobirania. Hi ha algú que amenaci la sobirania dels Estats Units? És particularment estrany veure això des d’Ucraïna, on sí que lluitem per la nostra sobirania. És com si això minimitzés la nostra lluita”. La va sorprendre una mica que Trump no esmentés Ucraïna, tot i que anteriorment havia promès posar fi a la guerra russoucraïnesa en 24 hores. Es podria suposar que Trump es referia a Ucraïna quan es va queixar que l’administració Biden havia “donat finançament il·limitat a la defensa de les fronteres exteriors”. Va dir que un efecte probablement no desitjat de no esmentar Ucraïna va ser que va posar sobre avís el Japó i Taiwan, per exemple, així com els contractistes militars. “I el Panamà!”, va afegir. “Què ha fet el tranquil i pacífic Panamà?”
A mi tot això em va sonar molt. El president rus Vladímir Putin va passar molts anys traficant amb greuges imaginaris i amenaces il·lusòries a la sobirania russa. Com ha passat sovint a la història, aquest llenguatge va ser un preludi per llançar les seves guerres despietades. Fins i tot el llenguatge de Trump sobre el canal de Panamà, que va catalogar de “regal insensat que mai no s’hauria d’haver fet”, va ser una còpia directa de les declaracions de Putin sobre Crimea, que va descriure repetidament com un regal a Ucraïna de Nikita Khrusxov els anys cinquanta. Tal com acostuma a fer, Trump es mou més de pressa que el model que segueix. Tan bon punt va introduir la idea de la sobirania ferida, va prometre que “els Estats Units es tornaran a considerar un país en creixement, un país que ens permetrà augmentar la nostra riquesa i expandir el nostre territori”. Els líders totalitaris, els líders que es volen mantenir al poder indefinidament, emprenen guerres expansionistes.
Aquest axioma del totalitarisme fa que sigui poc probable que Trump pugui complir la promesa d’acabar amb la guerra a Ucraïna. Putin necessita aquesta guerra.
Putin també vol una cimera amb Trump, que sembla que tindrà lloc aquest any. Una reunió amb el president dels Estats Units marcaria la fi del període d’aïllament internacional en el qual va entrar Rússia després d’envair Ucraïna el febrer de 2022.
Una reunió amb Trump no només mostraria als russos –i a la resta del món– que Putin torna a ser una veu legítima al món; també li donaria el que fa temps que demana: una conversa sobre el destí d’Ucraïna que no inclogui Ucraïna. La setmana abans de la presa de possessió de Trump, alguns funcionaris russos d’alt nivell van fer declaracions agressives indicant que Ucraïna no hauria d’existir en absolut.
Durant la major part dels últims tres anys, el Kremlin s’ha negat rotundament a entaular converses per posar fi a la guerra o ha fet demandes de territori que superen amb escreix el que Rússia havia aconseguit ocupar. Si hi ha converses, va dir Shelest, Rússia no estarà interessada a trobar una solució sostenible sinó només a enfortir la seva pròpia posició.
Shelest, però, té l’esperança que Putin vagi més lluny del compte. La cosa va per aquest camí. El mes passat, un oligarca rus, paladí de Putin, va dir a The Financial Times que Rússia només faria veure que revisava el pla de pau de Trump per a Ucraïna i que després el rebutjaria. (Com a resposta, l’assessor de Trump Keith Kellogg, que va aparèixer a Fox News, va instar misteriosament l’oligarca que “es torni a ficar a la caixa”.) Putin ja ha indicat algunes vegades que no té gaire bona opinió sobre la intel·ligència de Trump. “Podria sentir-se temptat d’humiliar Trump, posar-lo al seu lloc”, va dir Shelest.
Això podria provocar la ira de Trump? “Potser decidirà que vol ser un vencedor”, va dir Shelest. Potser donarà a Ucraïna el que l’administració Biden li ha escatimat: prou recursos militars i la llibertat d’utilitzar-los per fer mal a Rússia de veritat. És ben gros, això de veure la propensió de Trump a actuar per despit com la millor esperança del teu país. Una hora després que Shelest marxés de la meva habitació d’hotel, la sirena d’un atac aeri va tornar a sonar.
Copyright The New York Times
