Any i mig després de marxar-ne, he tornat als Estats Units per raons professionals. Hi aterro just abans que exploti l’onada de queixes massives a les universitats del país en contra de la guerra al Pròxim Orient. Les primeres parades del viatge —Baltimore, Minnesota— transcorren sense novetats. Són abans del dijous 18, quan els primers estudiants de la Universitat de Colúmbia acampen al campus principal de Morningside (Manhattan), ben a prop d’on fa quasi seixanta anys, l’any 1968, brotaria una revolta d’estudiants inèdita. Llavors les raons eren la Guerra del Vietnam i un racisme insuportable per a una nació a l’avantguarda en drets civils. Quasi seixanta anys després, els estudiants protesten contra una altra guerra, en teoria “no americana”, entre dues nacions que són també dues idees religioses: Palestina i Israel. Però en un món d’interessos econòmics i militars totalment globalitzat, res queda fora d’America.
El dijous 25 la Universitat de Colúmbia suspèn la conferència que jo havia de fer-hi.
Els estudiants viuen com a pròpies les detencions dels companys detinguts, els xocs entre manifestants pro Palestina, i les puntuals proclames pro Israel segueixen i la policia de la ciutat –la impopular NYPD– segueix fent guàrdia, ara ja fora del campus després que la presidenta de la universitat, Minouche Shafik, fes entrar la policia al campus en un gest sense precedents des dels greus incidents del 68.
Shafik encarna perfectament la figura de gestor del coneixement dels nostres temps. Acadèmica amb títol de lord al Regne Unit, i avesada a dirigir institucions d’elit (de la London School of Economics a Colúmbia, però també administradora de la Fundació Gates o del British Museum), va ser triada per gestionar un monstre educatiu i econòmic de les famoses Ivy League universities, entregades als endowments desorbitats, a les inversions opaques i a les donacions d’orígens discutibles. És un món que no entén els signes de canvi i que continua exercint l’amenaça, el xantatge i la pressió del privilegisme selectiu.
Aquest món de privilegis i d’altes esferes financeres no té memòria, perquè menysprea la història. Si no fos així, tindria en compte les nefastes conseqüències que per al prestigi de la universitat van tenir les imatges de la violència policial al campus l’any 1968, pocs dies després de l’assassinat de Martin Luther King. Era la primera vegada que la policia hi accedia amb violència –va deixar més de 700 detinguts i més de 100 ferits–, però també va implicar la dimissió del president d’aleshores i la fi de projectes urbanístics que només buscaven la higienització del barri negre de Harlem, a tocar de la torre de marfil del campus.
El 2024 serà recordat com un nou moment de ruptura social. Davant la crida institucional a la policia, els estudiants de Colúmbia respondrien amb l'ocupació del simbòlic edifici Hamilton Hall, el mateix que l’any 68 va acollir les principals disputes entre policia i estudiants. Shafik i tot aquest món d’interessos tampoc calculaven la solidaritat entre els estudiants d’arreu del país. L'efecte dòmino és una realitat fins no sabem on d’imparable: des de llavors, altres universitats com la també novaiorquesa Fordham o la mítica UCLA, a Los Angeles, s’uneixen a la dissidència i prenen edificis als respectius campus. Estudiants detinguts arreu del país (de South California a Yale; d’Emory a Indiana; d’Ohio a Austin; de Tulane a NYU; d’UCLA a Milwakee) reclamen justícia amb dues simples paraules –“disclose, divest”; reveleu i desinvertiu. Fins i tot el president Biden exigeix la fi de la violència, però ni nega el dret a la protesta ni ha permès l’acció de la policia nacional.
Generen empatia generacional i xoc internacional, perquè aquest moviment posseeix una enorme força: en un país fundat en l’individualisme, evidencia la profunda escissió entre una joventut solidària, feminista i antibel·licista i el fosc matrimoni capitalista entre interessos financers i armamentístics i les universitats més distingides. Si el 68 es reclamava la fi d’una moral imperialista, la yankee, ara es reclama prescindir del diner fet en nom o gràcies a la guerra.
Però el conflicte a la Universitat de Colúmbia ens parla d’una altra ferida: una universitat que educa en l’excel·lència mentre viu aïllada al cor d’una ciutat, Nova York, amb una enorme disparitat econòmica i on quasi un milió dels ciutadans (el 20%) són jueus. A la ciutat menys americana i més capitalista, es viu el conflicte entre Israel i Palestina com una qüestió existencial. Es barregen, amb malentesos sovint buscats, identitats tan diferenciades com el judaisme, el sionisme i la ciutadania israeliana. Es viuen situacions inèdites com la d’un professor jueu acudint a l’acampada defensant la lluita dels estudiants contra el sionisme, o bé presenciant com una comunitat de jueus ortodoxos es manifesta contra l’Estat d’Israel acusant-lo de mesclar semitisme amb sionisme i d’enfrontar jueus i àrabs al llarg de 75 anys.
Els nous aires del nostre temps són els que tenen la resposta, com diria Dylan, i no totes les franges de la societat l’entenen. Els grans, encara sota l’imaginari d’una nació opulenta que ajuda a les causes nobles, senten una especial devoció pel poble d’Israel. Els joves no senten el pes del passat, però sí ser testimonis de l’enorme desproporció entre dos exercicis de violència, sempre execrables: l’infame 7 d’octubre de 2023 provocat per Hamàs i la il·limitada violència que s’exerceix sobre Gaza dia a dia i amb ajuda d’Occident i, en particular, dels Estats Units.
Com ho van ser les lluites del 68, aquesta expressió genuïna d’intel·ligència col·lectiva, que s’expandeix per un país que massa sovint dicta el camí de la història, és un avís per a navegants sobre els renovats imperatius morals d’una generació de joves que no està d’acord amb els supòsits innegociables del passat.
