El retorn del real i la fi dels dies històrics
Salvador Cardús publicava aquest dimarts a l’ARA un article sobre la necessitat d’abjurar de la consecució de dies històrics en l’esdevenir emocionalment feixuc del procés català. Cardús és d’una gran valentia i clarividència en reclamar, un cop més, un retorn del real polític que ha estat obnubilat insistentment per l’antipolítica liberal que ha governat Catalunya (i Espanya) en els darrers anys. En una línia semblant a la que vaig exposar al meu darrer article, l’assemblea nacional extraordinària de la CUP —i tot el debat amb el qual s’ha acompanyat dins i fora— ens ha retornat a un realisme polític i a una indispensable observació passiva de les coses. És en la renúncia als dies històrics que aconseguirem defugir la il·lusió política en la qual el procés s’ha sostingut eminentment.
En aquest sentit, tant la celebració de l’assemblea nacional cupaire com l’empat pur i perfecte entre la pulsió nacional i la pulsió social són el millor retorn del real polític: sublim, pervers i obscè.
El problema que limita i perjudica l’independentisme i la construcció de la secessió catalana no és ni la decisió empatada —a desempatar— de la CUP, ni les eleccions al març, ni l’obstrucció política espanyola, ni la necessitat d’assolir el 50% necessari per guanyar la independència. El gran problema de l’independentisme ha estat el procés, encarnat en la miríada de dies històrics i la negació de la política en la qual hem estat instal·lats mentre el govern català, la classe dominant i les institucions espanyoles aplicaven amb perfecció mecànica la seva agenda ideològica. En la seva antipolítica i el segrest de qualsevol realisme polític, es va trobar el gran ferment per mantenir la tensió dels dies històrics com si altrament no estigués succeint res més. I, sens dubte, la gran victòria de l’antipolítica ha estat la implacable emotivitat que ha empastifat gradualment i exponencialment tot el dit procés.
Així, el resultat de l’assemblea nacional de la CUP només podia tenir el resultat que ha tingut: una divisió perfecta que reflecteix fins a quin punt el real polític ha anat evolucionant durant aquests anys de negació permanent de la política de debò. Amb les pulsions nacional i social perfectament equilibrades en els més de tres mil assemblearis cupaires existeix la fi de l’antipolítica de Mas i Convergència i l’inici de l’autèntica inestabilitat política que correspon a la realitat que vivim i que potser no veiem. En aquest sentit, el retorn només podia tenir aquesta aparença que molts han anomenat surrealista. El surrealisme és massa clixé per ignorar que la realitat és perversa i obscena com la contemplació furtiva d’un nu.
Contra tota intuïció processista, l’assemblea de la CUP conté més realitat i és més esdeveniment que el fals referèndum del 9 de novembre, o que qualsevol de les mobilitzacions massives que s’han viscut a Catalunya en les darreres diades nacionals. L’assemblea cupaire és esdeveniment perquè no és un dia històric, com ho han estat —suposadament— els que esmento més amunt. No és una qüestió de números, de suports o de representativitat social: l’esdeveniment pur, en si, emergeix al dellà d’aquestes categories. Davant l’objectivitat liberal, culminada en la guerra dels números lliurada pel procés i l’estat espanyol, la subjectivitat social del militant —el cupaire— s’erigeix amb tota la força d’un esdeveniment disruptiu, pertorbador i incòmode. La suspensió de la política no solament no dura per sempre, sinó que s’acaba expressant per mitjà d’altres objectes, siguin simbòlics o no. Tanmateix, ens caldran encara moltes més assemblees nacionals extraordinàries de la CUP per refer del tot el real polític.
Sigui quin sigui el resultat del 2 de gener en el consell polític de la CUP, hem guanyat perquè ha guanyat el real polític amb aquest retorn tan estrident gràcies a la CUP. Només podia ser la CUP qui ho fes possible, en la seva divisió pura entre pulsió nacional i pulsió social. Semblantment, i en darrer terme, hi ha guanyat l’independentisme perquè té l’oportunitat de retornar a la política i de defugir els dies històrics, l’objectivitat liberal i els cabdills indispensables. Naturalment, el darrer refugi del procés serà l’emotivitat i la rebentada de l’opinió descontrolada, intempestiva i irreflexiva, com si es tractés de la tribuna del Camp Nou. En qualsevol cas, comença el real polític i l’objectiu primordial dels catalans ha de ser de preservar-lo, per dur, esborronador, pertorbador, pervers i obscè que sigui.
