El retorn de Puigdemont

El 30 d'octubre del 2017, Carles Puigdemont, ja expresident de la Generalitat perquè s'havia aplicat l'article 155 de la Constitució, surt d'Espanya i es dirigeix a Brussel·les, on hi ha el Parlament i la majoria de les institucions que conformen la Unió Europea. S'instal·la a la localitat de Waterloo i es queda allà, dins de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que constitueix un dels pilars que sostenen l'entramat democràtic que configura la UE. No ha estat mai un fugitiu.

Des d'aquell dia fins ara han passat gairebé set anys, plens d'incidències polítiques i judicials. El jutge instructor de la sala segona del Tribunal Suprem, a l'empara de l'ordre europea de detenció i lliurament, activa una petició adreçada als òrgans judicials dels països que formen part d'aquest sistema perquè procedeixin a la detenció i lliurament de Puigdemont. El rebuig a aquesta pretensió ha estat generalitzat, llevat de la resposta del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, que accedeix a la petició de lliurar-lo per un possible delicte de malversació de cabals públics, cosa que impedia la condemna per rebel·lió o sedició. Les autoritats judicials espanyoles i l'opinió publicada haurien d'haver fet atenció a aquesta posició dels tribunals europeus i a algunes decisions del Comitè de Drets Humans i del Consell d'Europa.

Abandonem el passat i situem-nos al present. Carles Puigdemont ha manifestat la seva intenció de tornar a Espanya i participar en la sessió d'investidura que se celebrarà al Parlament català. En aquest interval de temps, s'ha abolit el delicte de sedició, s'ha tornat a la definició clàssica del delicte de malversació, s'han concedit indults i s'ha aprovat una llei d'amnistia que gaudeix de presumpció de constitucionalitat mentre el Tribunal Constitucional no digui el contrari.

El jutge instructor Llarena manté l'ordre de detenció. Tenint en compte els antecedents, no és previsible que la revoqui. Al primer lloc fronterer o aeroport per on passi, Puigdemont serà detingut. M'imagino que les comissaries rebran l'ordre de posar-lo a disposició immediata del jutge sense esgotar arbitràriament les 72 hores que permet la llei.

El jutge li prendrà declaració, preguntant-li, previsiblement, si es confessa autor dels delictes pels quals ha estat declarat en rebel·lia. Com és lògic, contestarà que no, i per això la diligència durarà escassos minuts. Rebuda la declaració, el jutge haurà de prendre una decisió sobre la situació personal, és a dir, si acorda presó preventiva, amb fiança o sense, o decideix posar-lo en llibertat. Per si li serveix de suport a l'hora d'adoptar aquesta última mesura, pot consultar el dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària (ONU), que ja va emetre un informe considerant que la detenció preventiva dels líders condemnats era absolutament injustificable a la vista dels fets que s'estaven jutjant. No podem, una vegada més, posar-nos d'esquena a la comunitat jurídica internacional.

Espero que el jutge Llarena s'ajusti als principis de legalitat, proporcionalitat i imparcialitat i als paràmetres que marca la nostra llei processal penal per poder acordar la presó preventiva. No hi ha risc de fugida perquè no sembla gaire congruent amb la decisió de tornar. Tampoc no es dona la possibilitat de destruir proves, i el perill de tornar a delinquir resulta impossible a la vista del nostre text constitucional actual. Ens podríem trobar davant d'una detenció il·legal.

Alguns hem sostingut, contra vent i marea, la il·legalitat del procediment penal i de totes les mesures derivades de la condemna. Hem donat suport als indults i a la necessitat d'una llei d'amnistia. Em sembla que aquesta postura ens autoritza a sol·licitar del senyor Puigdemont, que ha patit la duresa de set anys d'exili injustificats, que actuï, en aquests moments, amb sentit de la seva responsabilitat política, i que a la vista de la convocatòria per al pròxim dijous de la sessió d'investidura de Salvador Illa, no posi obstacles a la seva normal celebració.

Un cop produïda aquesta sessió, el senyor Puigdemont pot desenvolupar aquelles polítiques i iniciatives que estimi pertinents sense renunciar a les seves conviccions independentistes. M'agradaria que, sense perjudici del camí que esculli, prengués en consideració els efectes que podria originar a la resta d'Espanya, sense descartar un tomb electoral que podria donar el govern a una coalició de PP i Vox, les conseqüències de la qual ja hem pogut comprovar a les autonomies i als ajuntaments on han governat.