Victòria. Lula ha ressuscitat políticament, però ho ha fet en un món i un país diferents. El Brasil d’avui no és el mateix país que el líder i fundador del Partit dels Treballadors va governar a principis de segle. L’extens poder de les Esglésies evangèliques, la potència del lobi de les armes (conegut a la cambra de diputats com la “bancada de la bala”) i del dels latifundistes, la polarització social i el bolsonarisme que continuarà controlant el Congrés, el Senat i l’estat de São Paulo dibuixen un panorama molt complicat per a la pròxima presidència de Lula da Silva. A més, les dades demostren que el pentecostalisme ha crescut, precisament, a les perifèries de les regions metropolitanes brasileres, entre la població de menys recursos. Més del 70% dels habitants d’aquestes zones es declaren evangèlics. L'aliança ideològica i d’interessos que va portar Bolsonaro al poder continuarà present més enllà de l’1 de gener del 2023, el dia que Lula ha de tornar a la presidència del Brasil, dotze anys després d’haver-ne sortit.
I, malgrat tot, la disputada victòria del líder del PT, amb els seus 60 milions de vots, és un missatge de canvi potent; una reacció pendular, conseqüència també de la necessitat d’assajar respostes diferents a la crisi política, econòmica, de desigualtats i de retallada de drets socials que s’ha viscut els últims anys a l’Amèrica Llatina.
Violències. Jair Bolsonaro, com Donald Trump, haurà estat, per ara, president d’un sol mandat. Com el líder republicà, l’encara president allarga el reconeixement de la derrota mentre el bolsonarisme, que durant la campanya i el dia de les eleccions va ocupar els carrers atemorint els partidaris d’altres opcions, continuarà lleial al seu líder. Ho saben bé als Estats Units, on es preparen per mesurar el suport real que encara té el trumpisme a les eleccions de mig mandat que s’han de celebrar la setmana que ve.
Trump i Bolsonaro representen encara la força present del negacionisme i la desinformació, de la capacitat de despertar una fe cega, gairebé mística, en lideratges desafiants i provocadors.
Lula haurà de treballar per tornar a reduir la pobresa del Brasil però també les violències simbòliques, físiques i verbals, fruit de la por i del ressentiment, que s’han fet fortes aquests anys. Una violència vertical que s’ha multiplicat, però, horitzontalment a través de les xarxes i de les fractures socials.
Geopolítica. Amb la victòria de Lula, les cinc principals economies de l’Amèrica Llatina (el Brasil, Mèxic, Xile, l'Argentina i Colòmbia) tindran al capdavant forces d’esquerres. Tot i que representen matisos diferents d’aquest retorn de l’onada progressista, tenen en comú la promesa de rebaixar les desigualtats, i el repte de fer-ho en un context d’inestabilitat global molt diferent del de l’anterior marea rosa, i amb les butxaques públiques menys plenes.
El tercer mandat de Lula també marcarà un probable retorn a la diplomàcia Sud-Sud; el retorn de l’ambició climàtica i de la cooperació internacional per protegir una de les reserves biològiques més riques del planeta; i, sobretot, la fi d’una política de destrucció: de destrucció de l’Amazònia com a símbol de la destrucció de l’altre; de l’amenaça al bé comú; un món comú concebut, com feia Hannah Arendt a Vida activa, com l’espai de les relacions interpersonals i no pas com el món dels qui només pensen com nosaltres.
