El retorn de Bob Dylan, el carlí català
Fa temps que parlo amb els meus morts. Amb qui la fem petar més és amb el meu quadravi: Francisco Canosa Albardané. El paio és una anomalia del sistema. Rebenta les estadístiques del segle XIX d’esperança de vida: viu 86 anys i ara, encara, va d’aquí a allà, és a tot arreu, mai saps on trobar-lo, jugant partides de botifarra amb manilla de neguit del qui vol viure sempre i fotent-se copetes d’ampolla de conyac de present continu. Va néixer el 1817 i va morir el 1903. Això diu coses. La que m’al·lucina més és que va veure passar les tres guerres carlines. Per això parlo amb ell: el futur és carlí. Neocarlí, túningcarlí o carlí take away. Digueu-ne com vulgueu que el nom no fa la cosa. Carlisme is coming.
Hi ha criatures que es pensen que la vida és una entrada de diccionari. El carlisme no és que mori el rei Ferran VII, el pantagruèlic que va petar de carnívor i alcohòlic, i fotre la seva filla Isabel II de reina, i salti el germà del monarca, Carles Maria Isidre, amb un trabuc legitimador que ell ha de ser el rei. El carlisme no és el màrqueting de “Déu, pàtria i rei”. El carlisme no és un estereotip de bèsties polsegoses disparant amb crucifixos i boines bomba vermelles. Com monstres barbuts sorgits del ventre de la prehistòria. Primaris, rústics, analfabets. Perquè si creiem que això és el carlisme, lamento dir-vos que vivim en un estat carlí. Tenim una monarquia que és la de Felip VI (que ve de Ferran VII) i que és la primera família desestructurada d’Espanya. Que es foten els punyals entre ells com si visquessin en un Gran Germà ganiveteria. Que les successions reials, la feina del futur, tremola més que un moble d’autoengany muntat per tu mateix i pagat, vaja, que a la carnisseria quan vas a comprar el corder ja te l’han matat, no et donen el ganivet perquè el pelis tu. Si això és així vivim en un país totalment carlí perquè avui el “Déu, pàtria i rei” és “Futbol, sofà i cervesa-societat líquida”. Realment és això? De veritat? Què és el carlisme? Què ens vol dir el carlisme? Marrameu.
Mireu com es llepa els bigotis l’animal. Com al segle XIX, al segle XXI, la pandèmia actua de coolhunting. Caçadora de tendències. Pim, pam, pum. Carnisseria. El virus ens ha fet saber que l’únic lloc segur és casa. Casa és el búnquer, el cau, la casella del parxís. Casa és ser d’un lloc. Important tenir un lloc a la vida. El carlisme és un coolhunter. El carlisme és casa. Si tens cabana ets. Identitat. Jo. Tens drets. Els furs. Els tens. Perquè la pandèmia ens ha dit que els governs són autoinsuficients i només es pot ser autosuficient. No ens han resolt els problemes ni individuals ni col·lectius. La pandèmia és despertar d’un somni: les ciutats no són el lloc on tot és meravellós i fàcil. A les ciutats també es pateix i es mor. Les ciutats no són una utopia. Són una distopia. Vau cridar amb dolby surround amb la BSO de la industrialització: tots cap a les metròpolis i era tots cap al cementiri. No és millor urbà que rural. No és millor burocràcia que pagesocràcia. No és millor ciment que natura. No és millor la socialització desnivelladora que la individualització pluralitzadora. Un mas connectat amb els masos és la societat xarxa. Una ciutat no és un país. Un cap capgròs no és un organisme pluricel·lular. Sense connexió no hi ha llibertat. Aquest és el pollastre.
La pandèmia és un escorxador de llibertats. Una hamburguesa vegana, vegetal, d’encefalograma pla feta perquè mengis i pensis gat per llebre. Ho diu Josep Pla, carnívor: “Les llibertats concretes que predicaven els vells carlistes eren, potser, més sòlides que la llibertat que postulaven els liberals. Eren les llibertats enteses a la manera antiga. No era pas la llibertat amb majúscula, abstracta i vaga, escrita en un paper sempre més inconsistent que la violència dels temperaments; sinó les llibertats concretes, garantides per organismes, institucions, costums i hàbits antics, vivents, d’escamoteig impossible. No d’altra manera es governa Anglaterra”. Amén, germà llop. I una pregunta: ¿hi ha algun partit català que no sigui carlí? Català, eh! No d’obediència comprada, pagada, de pegament, de Loctite espanyol. Perquè aquest és el tema: la llibertat. Ja ho va dir el carlí Bob Dylan: “Mireu que el que avui és lent / Serà ràpid demà / L’ordre s’ha capgirat / Per la mateixa eterna llei / Per la qual el present d’avui / Serà el passat demà / I el que avui és el primer / Serà l’últim d’arribar / Perquè els temps estan canviant”. Res mor. Tot continua. Us heu cregut el que no és. Ja ho diu el meu quadravi immortal quan parlo amb ell.
