Les retirades de custòdia, una violencia invisible

Les retirades de custòdia són una problemàtica real però invisible que afecta sobretot dones migrades i racialitzades treballadores, indefenses –per les seves múltiples condicions de vulnerabilitat– davant els abusos de l’administració. 

Nombroses famílies, associacions com APRODEME o Papeles y Derechos para Todos y Todas i expertes han denunciat el model de protecció a la infància i adolescència de la Generalitat de Catalunya, però malgrat les queixes el sistema continua sense fer una revisió interna acurada. De les retirades de custòdia se’n parla en poques ocasions, no és un tema que formi part del debat públic, i les problemàtiques que se’n deriven són desconegudes per la majoria de la població. 

A Catalunya, l’organisme responsable de la protecció a la infància i adolescència és la DGAIA (direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència). Moltes de les famílies afectades per les retirades de custòdia es troben en una situació de vulnerabilitat estructural o temporal evident i la DGAIA, en comptes de proporcionar una alternativa social per fer front a la situació, els pren les criatures o els adolescents amb l’excusa de salvaguardar l’interès del menor. Els infants són apartats del seu nucli familiar i traslladats a un centre de menors o a famílies d’acollida. I després, quan les famílies volen recuperar les seves criatures, han de passar per uns periples de burocràcia interminables –per revocar la decisió de la DGAIA cal tramitar-la per la via judicial– que pot durar anys. I això té un cost emocional i econòmic enorme. 

Aquesta pràctica reprodueix les estructures de violència masclista, racista i patriarcals que són presents a la societat. És per això que les més afectades som les dones: les cures familiars i socials són espais eminentment feminitzats.

Així doncs, la criminalització que fa la DGAIA de les situacions familiars i de criança de dones pobres, racialitzades i migrades afegeix a la violència estructural que ja pateixen (pobresa, llei d’estrangeria que els impossibilita regularitzar la seva situació administrativa i que els impedeix treballar) un problema més: es troben desemparades i abandonades per un sistema que lluny d’ajudar-les, les penalitza, les castiga i les violenta.

Tenim ben fresc el 25-N, dia en què alcem la veu contra la violència de gènere, i penso que cal parlar de quines formes adopta aquesta violència, com impregna tots els racons del nostre sistema social. Cal dir les coses pel seu nom: tot això descrit en aquest article és violència masclista institucional. Un tipus de violència perpetuada per les institucions vers les dones, per acció o per omissió, recollida a la llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista.

A banda d’això, cal revisar el model actual de protecció a la infància i adolescència que deixa les famílies desemparades davant l’actuació de l’administració perquè és racista i està carregat de prejudicis. En poso només un exemple: un jutjat de l’Hospitalet de Llobregat va instar a investigar la DGAIA perquè en els informes tècnics que es van elaborar d’un cas (i que van avalar una retirada de custòdia) es valorava com un aspecte negatiu que l’actual parella de la mare era d’ètnia gitana.

Prendre la decisió de retirar la custòdia a una família hauria de ser una mesura d’excepció, un últim recurs, però en diversos casos, més dels que ens pensem –com han posat de manifest les famílies i dones afectades–, és una decisió que s’ha pres de manera precipitada, davant d’una situació sovint transitòria i vinculada a un moment de vulnerabilitat que es podria haver resolt amb l’activació dels ajuts dels serveis socials pertinents. 

Les administracions públiques tenen la responsabilitat de garantir la protecció de la infància i adolescència però també la de no reproduir violències masclistes vers les dones. Per això cal que dins de les administracions s’iniciïn processos de revisió interns per tal de modificar les conductes, protocols i actuacions amb l’objectiu de no perpetrar violència. Necessitem institucions lliures de violències masclistes. 

No val posar-se la medalleta feminista i el color lila el 25-N si veritablement no s’adopta un compromís en ferm en la lluita contra les violències masclistes, també les que es generen i reprodueixen en l’àmbit institucional.