Es poden fer retallades mirant als ulls de la gent?
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Benvolgut Josep, a les acaballes del franquisme, enmig de debats sobre la naturalesa de la violència i de la guerra, era recurrent un exemple que deus recordar: un soldat, des d'un bombarder, fixa l'objectiu, pitja el botó, provoca la mort de centenars o milers de persones a qui no ha vist mai i torna a la base amb la consciència d'haver obeït les ordres i complert amb el seu deure. La reflexió posterior era: si el soldat hagués hagut de matar aquelles persones, una a una, amb una pistola o un ganivet, mirant-les als ulls, no hauria estat capaç de fer-ho. Llavors no havia llegit Paul Virilio i no coneixia les seves disquisicions sobre com la mediació tecnològica ens "separa" de la realitat o provoca noves menes "d'accident". Però l'exemple em va colpir.
Ara, per raons de força major, les administracions apliquen retallades pressupostàries. El Govern el primer. El caràcter general de les retallades, després d'haver viscut uns anys ja molt difícils per assegurar les polítiques socials, m'ha fet pensar en el soldat. Hi ha partides que es poden retallar. Sí. Però n'hi ha que no. Hi ha retallades que les administracions només haurien de poder fer tenint cada persona afectada al davant, explicant-li les raons i escoltant els efectes directes de les mesures. Una cosa és treballar o fer política amb quadres estadístics, i una altra de ben diferent és fer-ho en el cos a cos permanent amb les persones i col·lectius afectats.
L'espai polític on impera el contacte personal, l'afer concret o la dimensió real i quotidiana de les coses, és el local, el municipal. És l'espai on la gent es coneix directament. És l'escenari on, tret de les ciutats més grans, la realitat nua pot imposar-se sobre la teatralitat de la política declarativa o gestual i sobre la mediació orientada dels mitjans. En la política local hi ha un punt d'autenticitat que, en general, costa de trobar en altres nivells.
Cada vegada que hi ha eleccions, molts es presenten com a defensors de Catalunya i dels seus interessos. Suposo que donem i donen per descomptat que defensar Catalunya vol dir defensar cadascuna de les persones que hi viuen, procurant que disposin dels millors instruments per assolir el benestar. D'acord amb aquest criteri, convindria que les eleccions de la setmana que ve tinguessin una bona participació i actuessin de reclam per una política menys encarcarada, en què les dades estadístiques -imprescindibles- anessin acompanyades de l'esforç per identificar els rostres concrets de la gent.
D'altra banda, cada soldat ha de saber que, de vegades, per complir amb el propi deure, cal ignorar les ordres. I que, sovint, el més valent és el que no dispara.
JOSEP RAMONEDA
Tens raó, Joan Manuel, "morirem ofegats en un diluvi d'innocència", deia Günter Anders. A força de posar distància entre els propis actes i les seves conseqüències ningú és mai responsable de res: ni de la crisi ni de les injustícies flagrants. En nom de l'eficiència -és a dir, l'asèpsia del sistema-, s'intenta encobrir la realitat amb eufemismes. Però sovint es fa el ridícul, com quan algunes empreses parlen de desvinculació laboral per no dir acomiadament, o quan les reduccions massives de plantilla es converteixen en reorganitzacions tècniques. Fa vergonya veure gent tan amarada de la cultura del compte de resultats, que amb un gran somriure diuen: en aquesta empresa sobren vint persones. Com si fos un trofeu. Les coses canviarien si el qui acomiada un treballador hagués de dir-ho personalment a casa seva.
Tot això té a veure amb una cultura de blindatge de l'empatia amb l'altre. Si al qui treballa de fa anys al costat nostre li podem donar l'empenta en un minut, com si res, ¿ens podem sorprendre del tracte que alguns volen donar a l'immigrant que acaba d'arribar i és un perfecte desconegut? Deia el Nobel Liu Xiaobo, empresonat al seu país, que "les elits xineses dominades per la cerca de l'interès privat han entrat espontàniament a la porqueria". No crec que sigui un mal només xinès.
Per això m'irrita tant un moment de civilització -de crisi moral de la civilització- en què tot s'ha de justificar pels resultats econòmics. Quan es parla de reformar el sistema educatiu, es diu que és indispensable perquè la gent trobi feina i millori el nivell de competitivitat del país. Doncs no. És fals, perquè hi ha un objectiu més important. Millor nivell educatiu no garanteix feina per a tots. I una educació de qualitat és bàsica senzillament perquè millora la qualitat de les persones.
Quan es parla d'immigració, d'entrada es diu que els immigrants són bàsics per a l'economia i per al futur de les pensions. Sí. Però hi ha una cosa més important: els immigrants tenen dret a venir i merèixer tot el respecte. Són gent com nosaltres, iguals en dignitat. La lliure circulació hauria de ser una llibertat bàsica de la humanitat. I així successivament. Però a les coses no se'ls atorga valor si no és pel que valen en diners. I això, a la llarga, genera una cultura del ressentiment i la impotència. Cal recuperar el sentit genuí de les persones i les coses si no volem que s'acompleixi el terrible vaticini: les societats no existeixen, només els individus. I jo hi afegiria que vestits amb guants de làtex per no contaminar-se dels altres i poder-los escanyar quan convingui. Gràcies, per la teva carta, que m'ha disparat la resposta com si m'haguessin tocat un ressort. Salut.
