Restitució

La Generalitat ha recuperat el govern. En un article anterior vaig desitjar que, quan el moment arribés, es distingís per ser calmat, combatiu i competent. Amb un lideratge jove i preparat, el nou govern ho pot ser. Ara l’hem de deixar treballar, sense exigir-li que ens demostri constantment el seu tremp.

El Govern s’ha format sota el lema de la restitució, és a dir, de la idea que el 155 ha estat un parèntesi d’anormalitat que cal procurar que no tingui conseqüències en l’estructura i composició del Govern, més enllà de les molt explícitament imposades per la presó, l’exili i la resta de manifestacions de la repressió.

La implementació pràctica de la restitució, però, està tenint algun aspecte problemàtic. N’esmentaré dos, un en què l’aplicació ha estat excessiva, i un altre en què, de fet, no s’ha complert.

Pel que fa al primer, faig notar que la restitució ha implicat la reproducció, gairebé exacta, de l’estructura departamental del govern dissolt l’octubre del 2017, sense advertir que aquesta estructura era hereva de condicionants artificials generats per una crisi econòmica que, una vegada superada, no justifica la seva persistència. Un exemple particularment desgraciat és la no restauració d’un departament d’Universitats i Recerca. A principis de segle Catalunya havia estat pionera a establir aquest departament. En les eleccions del 2010 el partit guanyador havia assegurat, durant la campanya electoral, que el govern que en sortís tindria un departament d’Universitats i Recerca (amb aquest nom o un altre, i potser incloent-hi innovació). Però la crisi, amb l’exigència de reduir departaments, va fer que no es complís aquest compromís i que la seva implementació quedés postergada a la recuperació econòmica. Provisionalment es va crear una secretaria d’Universitats i Recerca que depenia del departament d’Economia i que, de facto -però, també, via delegacions de competències, de iure -, funcionava com un departament. Però no ho era. En el camí cap a les eleccions del 21 de desembre del 2017 se n’ha tornat a demanar la restitució. És una llàstima que no s’hagi fet. Era el moment. Curiosament, el govern central sí que ho ha fet, ha establit un ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, amb Pedro Duque de ministre. Ves per on, en un tema en què estàvem per davant ens hem endarrerit nosaltres mateixos. No és tard per corregir-ho. Com a mínim, segur que no és tard per constituir un comissionat d’Universitat i Recerca, cosa que permetria l’elevació de la secretaria d’Universitats i Recerca a quasidepartament. Seria un senyal molt benvingut i en la direcció correcta, un reconeixement de l’error comès i una prefiguració de la seva correcció, a tot estirar, a les properes eleccions, si, repeteixo, per alguna raó que se m’escapa no és possible corregir-lo ara.

Passo al segon aspecte insatisfactori. La restitució no ha sigut exacta pel que fa a l’assignació de departaments als diferents partits i, per una lògica partidista ben trista i gens modèlica, això està afectant d’una manera perversa els nomenaments d’alts càrrecs i, en cadena, ho farà en els de molts altres d’inferiors. La Generalitat ha aguantat els mesos de plom del 155 perquè disposa d’un personal fet de molt bona fusta. Vàrem demanar als alts càrrecs que continuessin al seu lloc, que absorbissin el xoc del 155, que quan fossin convocats a Madrid a retre comptes hi anessin, que suportessin les embranzides i, de vegades, el mal tracte dels controladors ministerials, etc. Ho han fet. Però ara hi ha alts càrrecs a qui simplement es bandeja perquè el seu càrrec no es troba en un domini polític que el consideri seu. On és el principi de restitució? Als consellers ha estat impossible restituir-los, però s’ha intentat fins al límit del possible. Per als alts càrrecs no hi havia dificultat. Té alguna cosa d’indigne que no s’estigui fent com a principi universal. Es pot dir que és normal que amb una renovació de govern canviïn els alts càrrecs. Sí, és normal en situacions normals. Però el principi de restitució reconeix precisament que aquesta renovació de govern està lluny de ser normal.

Em permeto, doncs, per concloure aquest article, expressar el meu agraïment a tots els alts càrrecs i funcionaris que quotidianament han viscut la travessa del 155 i, amb la seva feina, discreta però decidida i persistent, ens han salvat les institucions. Estem en deute amb ells i els hem d’aplaudir. I sobretot vull retre homenatge als que, acabat el 155, s’han trobat cessats per raó de quotes polítiques.