Restitució!

En aquestes mateixes pàgines el professor Mas-Colell formulava, en l’article “Restitució?”, una pregunta oportuna. Encara ho és més després que el president Puigdemont hagi manifestat les seves intencions concretes en una entrevista a RAC1. Espero que l’exconseller em permeti respondre amb un signe d’exclamació en el títol, tot i que entraré en les qüestions que planteja. Em semblen adequades, i jo mateix les he plantejades en algun article: a on estem tornant, exactament? Al setembre del 2017? A l’1 d’octubre? A l’interval que va entre l’1 d’octubre i el 27? O a la declaració d’independència, la DUI, del dia 27? Com que la història va succeir tan ràpidament, aquells dies que semblaven dècades, és oportú preguntar-se on ens situem quan parlem de “comptador a zero”, de “girar full” o de “restitució”. Quan el president Puigdemont parla de la seva possible investidura, ho fa el de quin moment històric concret? Estic segur que això ha estat debatut en els actuals acords de Brussel·les i en tot cas, si no és així, en el resultat veurem la resposta. Jo tinc la meva. Abans, però, una consideració.

Andreu Mas-Colell no només fa una pregunta. Abans d’això, fa una afirmació. Si fins ara deia que la independència és “impossible” (ara sembla que ho matisa, tot afirmant que les independències es creen després d’un acord o d’un cataclisme. Espero que això no valgui per a totes les nacions del món excepte precisament la nostra), l’actual afirmació és la següent: “No hi ha ningú al món que pensi que, després d’una declaració unilateral d’independència, un 155 –amb convocatòria d’eleccions al cap de dos mesos– fos un acte injust, il·legal i il·lícit”. Bé, en primer lloc, matisar una cosa: Salvador Illa considera que el 155 s’hauria hagut de produir abans de cap declaració d’independència, i abans fins i tot que cap referèndum, “perquè així ens hauríem estalviat molts problemes”. És amb aquesta gent que representa que hem de tractar. Però, en segon lloc: l’aplicació d’aquell article fou dirigida no només a suspendre l’autonomia, per corregir un estat “anòmal” de les coses, sinó directament, explícitament, innegablement dirigida a despullar els alts càrrecs del seu aforament judicial per poder dur-los a Madrid a ser jutjats, empresonar-los preventivament i castigar-los penalment tant si hi havia delicte com si no. Tot això amb la col·laboració real i efectiva del PSC del senyor Illa i del senyor Collboni. El món ho ha pogut veure, també, això. Podrà argumentar-se, com fa el professor, que era un resultat previsible: en això pot tenir raó, és allò de “L’Estat s’ha de defensar d’alguna manera” que argumenten persones com la ministra Robles. Però si això és cert, si és cert que s’ha de preveure que un Estat es defensi aplicant el 155, per què caldria que el senyor Mas-Colell condemnés les càrregues policials de l’1 d’octubre? Aquelles porres devien ser també “justes, legals i lícites”, doncs, no? I previsibles, i quasi un deure, una legítima defensa, un legítim atac. No entenc com es pot defensar la legalitat (i la legitimitat) del 155, ja sigui per part de Mas-Colell o des de qualsevol lloc “del món”, però criticar en canvi que les forces de l’ordre imposessin allò que alguns entenen (i veneren) com a “ordre”. 

Dit això, i sobre la pregunta oportuna del professor: jo no comparteixo que la proclamació del 27 fos una atzagaiada. Un referèndum unilateral demana accions unilaterals. Si alguna cosa va ser una atzagaiada fou no dur aquesta aposta més enllà, després d’haver dut tanta gent a votar i a defensar aquella legitimitat. Pel que fa a la restitució de Puigdemont, jo crec que els seus discursos i declaracions situen el moment en la frase “paciència, perseverança, perspectiva”. Aquesta frase aparegué en plena portada en aquest mateix diari el 29 d’octubre d’aquell any, quan el 155 ja estava aplicat. És a dir: Puigdemont no defuig la declaració del dia 27, però admet que a curt termini no ens trobem davant de cap independència immediata. No pateixi, professor: el context s'emmarca exactament en l’àmbit de la taula de negociació que es desenvolupa a Suïssa, i que sembla creada com a resposta expressa a la demanda de diàleg que Donald Tusk va fer (a banda i banda del conflicte) aquell octubre mateix. Allò que s’hauria hagut de produir aquell octubre, es produiria ara. I per cert: es produiria després d’haver aguantat les posicions des de l’exili, tant les polítiques com les jurídiques, amb les victòries subsegüents.

No ve una confrontació, però la figura de Puigdemont confronta moltes coses. Quant durarà la preuada estabilitat no depèn d’ell. Sinó de si hi ha algú a l’altra banda.