23-J: restauració i infantilisme

1. Derogació. Tot sembla encaminat perquè diumenge culmini la primera fase de la restauració conservadora que un conjunt de poders polítics, econòmics i mediàtics ha anat gestant durant aquesta legislatura espanyola. La segona vindrà després, amb l’assalt del sector conservador del PSOE, els que encara escolten els esbufecs del felipisme, per obtenir el control del partit. En tot cas, la derogació del sanchisme, la consigna sobre la qual Núñez Feijóo ha organitzat la seva campanya, no és una simple estratègia publicitària d’assessors de campanya. És una opció política deliberada: diferenciar el sanchisme del PSOE, com si mort Sánchez s’acabés la ràbia.

El problema, per al PP, no és el PSOE, soci substancial en un règim d’alternança controlada: és la política de reconeixement i ampliació de drets individuals i col·lectius, d’igualtat i de garanties per a les persones, que ha provocat l’alarma dels poders supremacistes i inquietud en amplis sectors de la població, a vegades en forma de desconcert, altres en forma d’indignació, que el PP vol capitalitzar en el seu paper de front polític del conservadorisme espanyol. Fent del sanchisme l’enemic, Feijóo el diferencia del PSOE, i facilita així que una part dels electors socialistes que es puguin sentir desbordats per la política progressista de Sánchez gosi fer un vot útil al PP sense sentir-se traïdor al partit, per emergència. I al mateix temps, Feijóo i els poders que l’emparen saben que la derrota del PSOE obrirà una ofensiva de l’ala dreta del partit (amb la inevitable ombra del felipisme com a teló de fons) per acabar amb el sanchisme i tornar a l’ordre, completant així la restauració conservadora.

2. Infantilisme. En aquest context, resulta inquietant la frivolitat en alguns actors de la política catalana i, especialment, en l’independentisme. Amb tota probabilitat diumenge el mapa polític d’Espanya serà uniformement blau amb dues excepcions, Catalunya i el País Basc. Però no val gronxar-se en la singularitat. I fer-ne autocomplaença. La situació és molt delicada: el que pot passar a Espanya ja està passant en altres llocs d’Europa. I aquí l’independentisme encara es resisteix a assumir la prova del 2017 i la seva llarga ressaca.

Els intents d’alguns, especialment d’Esquerra Republicana, de fer política –és a dir, d’assumir el principi de realitat i d’obrar en conseqüència– són menyspreats. Com si repetint mil vegades la paraula embat les relacions de forces canviessin gaire. Junts segueix jugant a la confusió, amb les lletanies del tornar-ho a fer, sense saber com, convivint amb la tàctica d’amagar el partit i el programa de màxims darrere un candidat conservador quan li convé i assenyalant sempre els altres com a claudicants. I apel·lant al mateix temps a una unitat que ells no fan res perquè sigui possible, i que topa contra conflictes d’interessos entre partits (cadascú té les seves clienteles i la de Junts, un partit de base conservadora en un embolic maximalista, és prou confusa perquè les veus es contradiguin).

Per mantenir les expectatives de màxims –que cada cop més gent sap ara mateix inabastables– s’acaben donant consignes irresponsables i falsejant la realitat per poder alimentar la lògica de l’amic i de l’enemic. És ridícul dir, com fa Junts, que el PP i el PSOE de Sánchez són el mateix. Sense ell no hi hauria hagut ni indults ni eliminació del delicte de sedició. I en política, normalment, és així, pas a pas, que s’avança. Hi ha dues vies: la del possible i la de l’impossible. La primera té els seus límits, es tracta de fer evolucionar les coses: la ruptura precipitada porta a un carreró sense sortida. A la segona, només s'hi pot arribar fent possible l’impossible: és a dir, creant unes condicions que ara no es donen. Només hi ha un camí: fer política, que és el contrari d’instal·lar-se en l'autocomplaença del som els millors.

Aprofitar les oportunitats ara mateix vol dir fer el possible perquè no guanyi el tàndem Vox-PP, que és un perill real. I això vol dir anar a votar. Propugnar l’abstenció és, en aquest context, un exercici d’infantilisme que només es pot entendre des del deliri del com pitjor, millor. La unitat dels partits independentistes és ara mateix impossible perquè representen interessos i tàctiques diferenciats i entrecreuats. La frustració no es cura transitant per camins que no duen enlloc.