Restar

Són tristes les històries de desfetes anunciades que no s’ha fet res per evitar-les. Podem ha anat cavant la seva pròpia tomba i ara ja només falta tirar-hi l’última palada de terra. I tanmateix l’explosió social del 15-M va remoure l’escenari polític. Pocs s’imaginaven el que vindria després: un cop d’efecte a les eleccions a europees de 2014 i un èxit rutilant a les generals de 2015 i 2016, superant el 20% dels vots. El règim vivia la pèrdua dels lideratges forts –sovint autoritaris– de González i Aznar que ni Zapatero ni Rajoy varen omplir. Paral·lelament a Podem, feia camí el procés de l’independentisme català que culminaria amb el xoc de 2017. Dos símptomes explícits del desgast del règim del 78, que el 2014 havia viscut l’abdicació del rei patró. Tornem a l’ordre anterior?

Hi ha malalties de l’esquerranisme que sembla que no tenen solució. Des del moment que Podem es va apoderar de l’escena mediàtica, a partir de l’encanteri verbal de Pablo Iglesias, els dimonis familiars van aparèixer en escena. I van començar a desplegar-se les rivalitats, la psicopatologia de les petites diferències, les acusacions de traïció, les misèries de la politiqueria. La ruptura amb Errejón va ser tota una premonició: res havia canviat a l’esquerra de l’esquerra. Mentre a la perifèria les organitzacions amigues creixien, la central es desmanegava.

El joc tàctic de Sánchez va donar a Podem l’oportunitat de consolidar-se entrant a l’exercici del poder. I és allà on s’ha estavellat. Malgrat que el balanç de la majoria que ha governat aquests darrers anys és prou positiu en termes de resultats i reformes democràtiques, Podem s’ha posat en evidència. No deixa de ser una ironia de la història que la llei del només sí és sí, que havia de ser emblema de la legislatura, quedi com a imatge de la crisi. Posar el Codi Penal com a horitzó absolut d’un problema de tanta envergadura denota una visió molt simplista de les coses. Els rostres congelats d'Irene Montero i Ione Belarra, obsessionades en marcar perfil quan tot el que no sigui que les esquerres vagin juntes a les eleccions és un fracàs segur, només es pot entendre per doctrinarisme, per sectarisme o pel patètic recurs dels perdedors: “Com pitjor, millor”. No tenien alternativa: Sumar o restar. I s’han obsessionat en fer ballar el cap fins al final per no perdre perfil. Resultat: un acord tardà i a contracor que resta més que no suma.