Podem (i la resta) són aquí per quedar-se
Historiador“Les elits tenen por que es voti” entre monarquia i república, denuncia Pablo Iglesias. Aquest jove politòleg (Madrid, 1978) ha fet un debut espectacular: la nit del 25 de maig va ser la gran novetat en abanderar Podem, creada al gener i que ha esdevingut quarta força de l’Estat amb 5 eurodiputats i 1.246.000 sufragis, el 7,9%. La formació exigeix votar sobre la Corona, respecta la consulta catalana i s’ha sumat a la Via Basca pel dret a decidir de demà. La cultura plebiscitària, doncs, ja té partit estatal de referència. I tindria suport sobrat per ser al Parlament català amb 117.096 vots, el 4,6%, que suposen cinc escons. El partit exprés reflecteix el canvi qualitatiu de la política espanyola i catalana en tres vessants.
Democràcia 2.0
El partit del 15-M
Podem representa la clara articulació política del moviment dels indignats [el 15-M pel 15 de maig del 2011], que, a més d’IU, el 25-M també aspiraven a canalitzar altres partits: el Moviment RED liderat pel jutge Elpidio Silva (105.183 vots, 0,6%), Xarxa Ciutadana - Partit X (100.115 sufragis, 0,6%) i Equo, que va obtenir un escó com a Primavera Europea gràcies a l’aportació de vots dels valencians de Compromís.
Aquestes formacions comparteixen el que hem anomenat democràcia 2.0. En general, volen fer real la plaça electrònica que projecta internet: una democràcia participativa, horitzontal i immediata, sense lideratges verticals. En aquest sentit, les xarxes socials són alhora missatge i canal transmissor dels nous actors. Podem ho reflecteix en el cercle, que és a la vegada el seu símbol i forma d’organitzar-se.
Vells i nous partits
Competència ferotge pels espais
Podem ha estat l’element més ostentós del nou eix polític que s’aferma arreu de l’Estat i separa vells i nous partits. Els últims van ser els grans guanyadors en sufragis del 25-M: Podem 5 escons, UPyD 4, Ciutadans 2 i Primavera 1. Van sumar el 19,5% dels vots totals, un percentatge que puja al 21,1% en afegir-hi els 244.929 sufragis de Vox, que va quedar-se fora. El canvi dibuixa múltiples esferes de competència. UPyD lluita amb C’s pel mateix espai, com palesaven els lemes respectius: La unió fa la força i La força de la unió. Al seu torn, UPyD i C’s erosionen el PSOE i el PP, i aquest últim, a més, competeix amb Vox. A l’esquerra, la situació és també tensa: el PSOE veu créixer IU (1.562.567 vots, 9,9%) i IU competeix amb els partits 15-M de resultats equivalents (Podem, RED i Partit X sumen 1.451.246 sufragis, un 9,8% del total). L’escenari apunta al declivi inexorable del bipartidisme, acompanyat de fragmentació i discursos estridents per delimitar fronteres electorals.
El laboratori català
Un referent de ‘biodiversitat’
Per acabar, Podem palesa que la cartografia política ha esdevingut imprevisible per a politòlegs i empreses d’enquestes, ja que els nous partits irrompen a les institucions de manera sobtada. Això testimonia que la política catalana ha estat el gran laboratori polític estatal, atès que ha infantat nous actors en els últims anys (PxC, CUP, C’s i SI) amb trets compartits tot i les evidents diferències ideològiques.
Totes són opcions amb discursos centrats en la protesta antiestablishment i la defensa d’una identitat en perill (la catalana, l’espanyola o l’autòctona). Podem clama contra la “casta política” mentre que el tema identitari és poc present (vol “conquerir la sobirania” perduda en els tractats internacionals). En segon lloc, aspiren a ser expressions de la societat civil i no partits tradicionals. En tercer lloc, trien noms d’aplegaments transversals o valors, com Plataforma, Ciutadans, Solidaritat. En quart lloc, les noves sigles (tret de la CUP) sorgeixen poc abans d’uns comicis a l’escalf de manifestos amb un gran ressò mediàtic o de lideratges trencadors (Josep Anglada, Albert Rivera i Joan Laporta). En cinquè lloc, internet és clau per al seu èxit.
Aquesta fórmula catalana s’ha exportat a l’àmbit estatal, però combinant polítics tradicionals que es reclamen outsiders (Rosa Díez i Aleix Vidal-Quadras) i nous (Iglesias). Amb Podem, la CUP té una rèplica que a Catalunya pot generar una doble opció per a l’esquerra assembleària. Segons constatava el politòleg Jordi Muñoz a l’ARA fa uns dies, els seus resultats formen “una foto inversa de la CUP: allà on l’electorat s’informa més per mitjans espanyols, el vot protesta se’n va més fàcilment a [...] l’esquerra alternativa madrilenya”.
En suma, la política estatal i catalana coneixen una fragmentació partidista que es farà molt intensa en el pròxim cicle. Això sí: la nova política s’imposarà a la tradicional. Podem n’és l’avís inequívoc.