Va ressuscitar Jesucrist?

Setmana Santa. El cristianisme arreu del món recorda els dies en què Jesucrist va ser condemnat a un sofriment extrem i posterior mort en la creu, a mans dels romans. Al tercer dia de la seva mort, segons el Nou Testament, va ressuscitar i pujar als cels. Per als no creients, aquesta és la part que més costa de creure. Naturalment, és un acte de fe. Precisament, en això consisteix una creença: en que, tot i que físicament allò que professem no quadra amb la lògica, ho donem per vàlid.

La pregunta de l’article és controvertida. Qüestionar creences és senzill, perquè el creient no pot donar-ne proves. Els testimonis, les vivències, les vides exemplars dels sants són les seves úniques proves. I, per descomptat, la pròpia experiència religiosa. Sant Pere, primer pare de l’Església, va ser el primer en dubtar. “Feliços els que creuen sense haver vist”, li respon Jesús. Hi ha teòlegs que han mirat de demostrar racionalment l’existència de Déu. Però, aplicat el més pur racionalisme, qualsevol demostració pot ser qüestionada.

A una persona molt propera a mi, creient i molt intel·ligent, durant un vol un col·lega de professió li va dir: “Amb la intel·ligència que tens, no entenc com pots creure en un Déu”. I el meu familiar va respondre: “Que Déu existeixi o no existeixi no depèn pas del que jo cregui”.

La resposta va desarmar el seu col·lega. Exactament. ¿Tan important és determinar si Déu existeix o no? ¿Si Jesucrist era o no fill unigènit? ¿Si va ressuscitar? La creença humana, en matèria de fe, no converteix el Déu lloat en existent o inexistent. I per això les guerres religioses no tenen cap sentit.

La fe és una opció personal. Això tampoc vol dir caure en l’utilitarisme. No es pot dir: “Si a la persona li serveix o li va bé, doncs deixa’l que cregui”. Tampoc es tracta d’això. La qüestió de fons, penso, és com cadascú dona sentit a la seva dimensió espiritual o a la seva consciència. Perquè una cosa sí que és innegable. L’ésser humà té una dimensió espiritual. Tenim consciència. La fe és una de les formes de cobrir aquesta necessitat, que és intrínsecament humana.

Així que tenir fe és tan humà com no tenir-ne.