Com que ells també es veien a venir que hi hauria un acord entre socialistes, ERC i Comuns per investir president Salvador Illa, el PP va començar a insistir, la nit mateixa de les eleccions catalanes, en una musiqueta: el Procés no s’ha acabat. “El Procés no és mort”, va dir textualment Feijóo, i Cuca Gamarra hi va afegir a continuació un subratllat sobrenatural i gairebé místic: “el Procés s’ha reencarnat en el PSC”. Primer, no mort; després reencarnat: amb aquests atributs crítics referits a l’independentisme, no ens ha d’estranyar que Puigdemont caigués en la temptació messiànica, en el seu retorn vist i no vist per no assistir al debat d’investidura.
La musiqueta d’aquell vespre de primavera s’ha anat intensificant fins a convertir-se en una vertadera cançó de l’estiu, tan insistent com la de l’anunci del te fred Don Simón: en una declaració institucional del passat dia 5, després que es conegués el preacord d’investidura subscrit per ERC i el PSC, la mateixa Cuca Gamarra va fer pública una declaració institucional en què recorria a una analogia més modesta (els jocs de taula) per afirmar que “el Procés torna a la casella de sortida”. El Procés, per a la dreta ultranacionalista espanyola, no és lineal, sinó circular, com l’etern retorn nietzscheà.
El PP, i la dreta espanyola en general, no renuncien fàcilment a un bon enemic una vegada l’han trobat (i cal remarcar que la conceptualització és “enemic”, i no “adversari”, ni “rival”). Així va ser amb ETA, que algunes veus de la cúpula del partit continuen presentant com un actor polític viu, i així serà amb el Procés: les amenaces a la unitat d’Espanya els surten enormement rendibles, com saben prou. Quan, de tant en tant, apareix Aznar a donar alertes o a fer crides a la mobilització, ho fa sempre en defensa de la integritat nacional d’Espanya, la seva sobirania i, per descomptat, la seva democràcia, de la qual s’erigeixen en garants.
Que tot això que diem sigui una pel·lícula molt vista no la fa menys eficaç, i per això és previsible que l’acusació de criptoindependentista, o senzillament de traïdor venut als independentistes, serà una de les més habituals que haurà d’afrontar Illa. Li passarà com al seu predecessor Montilla, o com li va succeir al llarg de la seva carrera a Miquel Iceta: el fet de ser unionistes no els compensarà, a ulls del nacionalisme espanyol, de dos pecats capitals: ser socialistes, i per tant hereus dels perdedors de la Guerra Civil, i encara pitjor, ser catalans, i per tant sospitosos de voler rompre Espanya per molt constitucionalistes que es presentin.
De manera que, com se sol dir de la presidència de la Generalitat, és ben plausible que, també en el cas d’Illa, el càrrec acabi condicionant la persona. Meticulós com demostra ser, segurament són variables que ell i el seu entorn ja deuen haver calculat. Tanmateix, tindran el govern d’Espanya a favor, però la resta de poders de l’Estat els aniran en contra frontalment, perquè identificaran una eventual caiguda d’Illa amb una caiguda de Sánchez.
