Ressaca al taulell

Políticament, la feblesa de l'argument del mal menor sempre ha estat que aquells que escullen el mal menor obliden de seguida que han escollit el mal

Hannah Arendt

L’endemà també va ser un ritual. Rere uns resultats electorals amb alta abstenció, sota pandèmia i amb un milió de persones sotmeses a exclusió electoral pel racisme d'Estat i el vot exterior segrestat, hem viscut en directe el drama –tràgic i còmic, frustrant i esbojarrat– dels relats. Es veu que alguns pretenen guanyar judicialment o mediàticament el que no han guanyat a les urnes. Passa amb el partit de la Fiscalia, que va callar durant la campanya tot el que va afirmar l’endemà: recurs infame –mal redactat i guardat al calaix des de feia quinze dies– a tots els tercers graus. Passa amb la numerologia en prime time i la tafureria dels tramposos. Cap dubte que si no s’hagués assolit la xifra del 51%, la premsa sistèmica hauria titulat a l’uníson: "L’independentisme continua sense arribar al 51%". M’estalvio imaginar com haurien passat de puntetes per l’alta abstenció si la derrota electoral hagués estat de l’independentisme.

Més absurd i social-ridícul m’ha semblat l’intent inútil, també l’endemà, de desvirtuar no la legitimitat de les eleccions –seria massa vergonyós i van ser ells qui les van accelerar– sinó el resultat. Del barret s’han tret ara, repetint-ho com lloros, que l’independentisme només representa el 27% del cens català. Amb el mateix criteri i encara més –és a dir, sense covid– només cal dir-los que a Pedro Sánchez el va votar el 18% del cens espanyol. I la majoria que li va donar suport a la investidura representava el 29%. Afegim-hi, ja sota covid, que a Urkullu li va donar suport el 18% del cens basc, i a Feijoó, el 23% del cens gallec. Al capdavall, als faquirs de l’estadística diguem-los que a Joe Biden l’ha votat només el 28% del cens. Fi de les comparacions. I principi de realitat: l’independentisme ratifica la majoria i guanya per primer cop en vots, percentatge i escons. Als il·lusos enterradors, bon dia. Tenen un elefant gegant al menjador. Així a Madrid com a Brussel·les.

L’altre endemà, prou conegut abans de la cita amb les urnes, ja el sabíem abans del diumenge electoral: els desesperants estralls socials i econòmics del covid-19. 2021 arrencava amb un creixement del 20% de l’atur, amb 120.000 persones més en la pobresa, 170.000 treballadors en ERTOs que acaben al maig i 1.146.000 catalans vivint amb menys de 24 euros al dia. Les urnes també han respost nítidament a aquesta realitat colpidora de desigualtat estructural: una majoria esquerrana, plural però ben clara, que reclama no sortir de la crisi com el 2008, en forma de K desigual. En aquest sentit em quedo amb una cita dels senyorets del club de Davos. En concret, del seu fundador, Klaus Schwab, autor de Stakeholder capitalism, on ja sosté que el model vigent de capitalisme ja no és viable ni sostenible. Del gener passat, fa tot just tres setmanes: "Després del covid no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental: la desigualtat poques vegades ha estat pitjor". Si això ho diu ell, que no haurà de dir i fer el proper Govern?

Pèndol de la història, hi ha un altre endemà d’estranya sincronia. En setze mesos allò anomenat taulell ha canviat formalment i institucionalment. Diguem d'entrada que soc dels que entra en crisi i barrina cada cop que algú m’ubica el PSOE a l’esquerra –perquè soc d’una generació que ha patit totes les seves dretades–. Però menjant-me el gripau, potser un observador internacional veuria que en un any i mig la governabilitat de l’Estat ha girat cap al pressuposat "govern més progressista de la història"; que l’unionisme a Catalunya ha virat l’eix cap al PSC –la triple dreta perd 20 diputats– i que l’independentisme es desplaça encara més cap a l’esquerra, amb resultats més que històrics. Això també ens retrotrau a una mena de 2004 reloaded, quan es va desallotjar l’aznaritat del govern, mai del poder –incrustada com va quedar ben incrustada a l’aparell estatal–. No em facin dir com va acabar aquell cicle –petant-se l’Estatut, rescatant bancs i castors i indultant banquers, PSOE mediante–. En tot cas, està per veure si la sincronia obre una escletxa o torna a ser un sonor fracàs, malgrat que al superb estat nacional espanyol alguns han decidit fa temps, amb Espartero, acabar la feina que tant els desprestigia nord enllà.

L’endemà és també un lloc molt pitjor amb la irrupció de Vox. I malgrat el que s’ha dit –que ja eren dins d’abans– penso que el canvi de rasant és distint, descarnat i agreujat. Que PP i Cs hagin captat –i picat l’ullet tan sovint– al votant d’extrema dreta durant anys és massa diferent del fet que aquest votant hagi pres cos en un partit nítidament xenòfob, masclista, ultraespanyolista i amb un programa d’anorreament brut i brutal. No. No és ni serà el mateix. Llocs pitjors: l’endemà també deixa un raper empresonat, una joventut esgotada –deu anys després del 15-M i d’aquell lema de Joventut sense futur que una nova generació torna a fer seu– i una jove sense un ull per impacte de bala de foam. Derrota, desolació i fracàs d’un país sencer. Quan el 2014 un nou consens de país va afirmar categòricament que no volíem més persones cegues per bales de goma, tots vam voler creure que Ester Quintana seria l'última. També en aquest sentit l’endemà és clavat a la vigília del 14-F: devaluació democràtica, inèrcia repressiva i degradació social.

Compàs d’espera, règim en crisi i país en transició: què hi ha de nou i que hi ha de vell? Al front de rebuig s’hi suma el front fracassat del fre –o el PSOE, com a flotador sistèmic del 78–. Tots dos somniaven amb la derrota de l’independentisme. Contra ella, la premonició cuixartista s’ha complert: en molts reptes no ens en sortirem, però reptar a les urnes aquesta societat era un risc per a ells. Derrotar-nos amb les nostres armes. No se’n surten. No volen assumir que el desig de canvi polític i transformació social, el ferrocarril subterrani republicà, va arribar fa anys i ha arribat per quedar-se: per això el 80% està contra la repressió, el 77% per un referèndum, el 57% no votaria avui la Constitució espanyola, el 51% va votar opcions independentistes diumenge passat i la monarquia no té més del 10% de suport social. A veure com ho aturen. Mentrestant, l’únic que espero és que no siguem nosaltres els que ho espatllem.

Hi ha el que diuen les urnes i arriscaria a dir que el que escup la realitat. Un lloc menys pitjor només es pot fer des del binomi indestriable social i nacional: una agenda de resolució democràtica –amnistia i autodeterminació–, un programa de reconstrucció social i econòmica, una transició ecològica i feminista i un compromís històric antifeixista. Quatre potes republicanes per a la taula d’una legislatura sencera i un país repensat per a totes i tots. Si algun doble senyal clar ha emès el país és la nova derrota de l’ofensiva de l’Estat, després de tres anys d’excepcions, i alhora el reclam de sortir de la crisi d’una manera justa, civilitzada, humanista i solidària. Fitant el retrovisor, caldrà posar ja les llargues. On volem ser el 2025? Quina transició ecològica haurem encetat, quantes desigualtats haurem erradicat, quantes lliçons apreses del covid-19 haurem aplicat en un nou sistema nacional de salut, quan serà el referèndum, quan tornaran els exiliats? A hores d’ara, el full és en blanc. Les motxilles, les topades i els errors sempre pesen massa i dubto si no hi ha més d’un 5% de marge per fer-ho bé. La resposta de les urnes –en fatiga pandèmica, social i democràtica– és força clara malgrat tot. Esmercem-nos perquè també ho sigui, en tots els àmbits i des d’ara mateix, la resposta política i social. Si d’aquí unes setmanes sento que el nou Govern té el simple propòsit polític de cuidar la gent i garantir que cada vida compta, si prescindeix del mal menor en cada decisió i tria el bé menor, potser ploro i tot. Perquè ja seria tota una revolució democràtica enmig de la crisi catalana, el fangar espanyol, la deriva europea i el desori global.

David Fernàndez és periodista i activista social