Ressaca electoral: quan l'abstenció decideix
Estem molt acostumats que en les nits electorals els partits polítics facin de la necessitat virtut i trobin la manera de presentar com a bons els resultats obtinguts. Però quan es mira la lletra petita i s’analitzen en detall els números, les coses ja es veuen d’una altra manera. En el cas de les eleccions municipals de diumenge passat, crec que cap dels grans partits s’acaba de sentir satisfet amb el resultat obtingut, per raons diverses.
Barcelona és la joia de la corona i, per tant, aconseguir la victòria en vots a la capital és un èxit sense matisos. I si, com sembla clar, Xavier Trias es converteix de nou en alcalde de Barcelona, és evident que l’objectiu més cobejat se l’apunta Junts per Catalunya. Però al costat d’aquesta alegria indiscutible, la formació que presideix Laura Borràs ha tingut poques alegries més. La recuperació de les alcaldies de Sant Cugat i de Figueres contrasta amb els disgustos dolorosos de perdre les de Girona i de Reus.
Però el més alarmant és la pràctica desaparició de Junts a l’àrea metropolitana, on queda sense cap regidor a l’Hospitalet de Llobregat i a Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament, i queda amb només un regidor a Terrassa i dos a Sabadell, quarta i cinquena ciutat. Tampoc aconsegueix cap regidor en ciutats tan importants com Santa Coloma de Gramenet (on obté menys vots que el Pacma), Sant Adrià de Besòs, Cornellà i Sant Boi de Llobregat. En l’estat d’ànim, la victòria a Barcelona és una injecció de moral indiscutible, però per a l’estratègia del projecte independentista que defensa, aquests resultats són preocupants.
El Partit Socialista té l’enorme satisfacció d’haver guanyat les eleccions, en vots, a Catalunya i d’haver pogut consolidar la pràctica totalitat de les alcaldies de l’àrea metropolitana de Barcelona, moltes amb majories absolutes clares, i d'haver pogut recuperar les alcaldies de Tarragona i Lleida i guanyar en vots a la ciutat de Girona. Aquest balanç indiscutiblement positiu queda aigualit pels resultats de Jaume Collboni, que no serà el nou alcalde de Barcelona. Amb el PSOE a la Moncloa, les coses sempre li van millor al PSC a Catalunya i la seva marca política és quasi la força d’una religió en una part infranquejable dels seus votants. El candidat socialista a Barcelona no ha estat capaç de sumar més vots que els que porta la marca PSC i això li ha impedit pescar electors més enllà dels límits de l’espai polític propi. L’alegria del PSC s’acaba quan pensa que ha de buscar una cara nova per a la capital si vol tenir opcions i els problemes de veritat començaran si després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol és el PP qui ocupa la Moncloa.
A Esquerra Republicana només li queda el consol d’haver estat la força política que més regidors ha aconseguit en el conjunt de Catalunya, amb 2.895, cosa que li permetrà aconseguir un bon nombre d’alcaldies, però s’ha quedat a 190.000 vots de guanyar les eleccions. Els resultats globals d’ERC en aquestes municipals són dolents. Ha perdut alcaldies importants com Tarragona, Lleida i Sant Cugat i ha perdut pes polític en molts municipis. I en el cas de Barcelona, on fa 4 anys va aprofitar-se de la patacada de Junts, amb Elsa Artadi al capdavant, que va passar de 10 a 5, ara s’ha girat la truita i és Ernest Maragall qui ha perdut la meitat dels regidors i ha tornat al resultat de 2015.
És cert que Esquerra manté la segona posició a l’àrea metropolitana i a la majoria de grans ciutats, però també ho és que la distància amb els socialistes és considerable i, per tant, el camí que queda per fer a l’hora de sumar votants a la causa independentista és llarg. L’estratègia política d’Esquerra no ha estat reconeguda pels seus votants potencials, que, molt majoritàriament, han optat per quedar-se a casa i engrandir l’enorme bossa d’abstencionistes, que diumenge va ser del 44,44%.
Que gairebé un de cada dos electors es quedés a casa diumenge explica moltes coses. Qui acaba sent els nostres representants polítics ho decideixen tant els que van a votar com els que s’abstenen, perquè l’abstenció d’uns reforça molt la posició dels que s’han mobilitzat perquè els seus vots pesen més. El resultat del PSC n’és l’exemple, perquè s’ha beneficiat de l’espai que li han cedit els votants independentistes que no han votat.
Quan l’independentisme es mobilitza les coses li van millor, però el desgast que s’ha autoinfligit el moviment té unes conseqüències pràctiques molt negatives. Dedicant temps a buscar culpables i traïdors es deixa de banda l’assignatura pendent de fer un diagnòstic compartit de la situació viscuda, que és la condició necessària per teixir una estratègia guanyadora compartida. Sempre és un bon moment per posar-s’hi.
