Respostes impossibles (1991)

Text de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l'’Avui' (27-IX-1991). La periodista i novel·lista avui compliria 75 anys. Enguany també s’escau el 30è aniversari de la seva mort, esdevinguda set setmanes després de publicar aquest article. Roig va conrear també l’assaig i va excel·lir com a entrevistadora a la televisió, mitjà on va dirigir i presentar programes.

Vaig conèixer una vegada un home vellíssim que vivia entestat a combatre el gal·licisme fer l’amor. I deia que hi lluitava, només, per qüestions fisiològiques. Ell, l’amor no el feia, sinó que el sentia. Els catalans fem un munt de coses. Fem petons, fem un volt, fem el salt. Però potser hi estaria d’acord, amb aquell home vellíssim, sobre la inadequació del modisme fer l’amor. És un pèl cursi, i dissimula, només, l’acte en si, l’acte concret, terriblement curt i desencisador la majoria de les vegades. Podem fer l’amor amb una pila de coses, per aquesta raó proliferen els escapçadors d’estàtues. T’apropies de l’objecte amb força centrífuga, posant-hi l’esma que et falta per a altres coses, cercant-hi un no sé què de còsmic i, al capdavall, acabes per jutjar el coit com el que és: d’una banalitat irrisòria. A l’home vellíssim, se li va morir la dona després de seixanta anys de convivència. Va aprendre a sobreviure en l’absència, però m’assegurava que, de l’acte amorós en concret, no aconseguia recordar-se’n. És una opinió, potser, d’un darrer romàntic, decidit a no esbravar-se en records inútils, que no tornaran a ser tangibles. La memòria sap com protegir-se. Recordo, però, que una vegada en Josep Pla em va dir que un home i una dona només podien entendre’s al llit. Si s’entenien al llit, remarcava, aleshores tot funcionava. Totes les opinions relatives a aquest afer són un pèl subjectives. En Josep Pla també es defensava a la seva manera, conseqüent a no tenir records d’aquest caire, a viure com un solitari, tot escapçant paraules d’escultures imaginades. Fer l’amor i tots els seus sinònims no són sinó escapades cap a relacions impossibles. Cal posar noms als afers difícils. Hi ha moltes preguntes en aquest acte, i la humanitat no deixa de fer-les, encara que augmenti el neguit. Potser la nova pell portarà la resposta que penja en el buit des dels temps mítics. Els científics prou que s’entesten a demostrar-nos que els besos no són sinó intercanvis de productes químics que inunden els centres nerviosos del plaer, com si una substància semblant a l’opi es generés a les nostres neurones. Encara que la descàrrega d’adrenalina sigui del tot positiva, l’afany de possessió rebutja aquesta mena d’explicacions. La pregunta continua. Els uns obliden les respostes, com l’home vellíssim que sentia l’amor i no el feia. D’altres hi donen respostes localitzades en un espai concret. I això des que s’inventà el llit i els humans descobriren que hi poden fer més coses a més de dormir-hi. Milers de persones fan l’amor i esperen el miracle. Centenars de milers el fan i no els preguntis per què. Fer l’amor no és sinó una metàfora reductiva; els francesos del segle XVIII acabaren per ensopir-s’hi i cercaren, un segle més tard, la inútil poesia de l’eixelebrament romàntic. I tornem a estar al mateix punt. Diuen els científics que l’home que han trobat al glaciar suís, i que té a prop de quatre mil anys, no és gaire diferent de nosaltres. Ell, com nosaltres, va morir sense trobar-hi una resposta.