El ministre d’Afers Exteriors finès, Anders Adlercreutz, ha parlat en català per dir-nos que adora la nostra llengua, però que potser ara no toca, que la puguem fer servir al Parlament, que tinguem paciència. Deia: “Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la UE, però també hem de conèixer les conseqüències de les nostres decisions, així que és massa aviat per prendre una decisió avui". El gest m’ha emocionat, i no per la repetició. M’ha emocionat com el de Borja Sémper, que, abans de dirigir-se als congressistes espanyols en euskera, ha dit que “no féssim coses rares”. Voldria contestar al ministre finès. I posats a fer, diré algunes paraules malsonants: cul, caca, pet. (Tehtäväksi sanon huonolta kuulostavia sanoja: perse, kakka, pieru).
Amb això vull dir que ho he agafat al vol. Que el català és preciós, una llengua mil·lenària, però que ara no toca. I trobo, en fi, que per fer el paper de britànic que pren el te a l'Índia no cal fer-ho en la llengua dels indígenes i gastant aquella fina condescendència del que ho té tot. L’Abascal també deia, mira tu, que la llengua dels seus avis s’estava fent servir per ”disseminar l’odi”. Les llengües no es fan servir per a res, són les paraules.
Gastar en paper, en orelleres, en persones que tradueixen? No hi ha res que em sembli més civilitzat (mikään ei näytä minusta sivistyneemmältä). Finlàndia és un país que m’encanta. Ha estat ocupat per les tropes russes. Jo me’n recordo.
