La resposta catalana a l'avantprojecte de llei general de la comunicació audiovisual

Fa unes setmanes alertàvem sobre els desafiaments que l’avantprojecte de llei general de la comunicació audiovisual representa per al sector audiovisual català, i més concretament per a l’oferta audiovisual en llengua catalana, la producció audiovisual en català i les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Avui m’agradaria centrar-me en quina crec que ha de ser la resposta que des de Catalunya s’ha de donar a aquest avantprojecte de llei, que, tal com manifestava, no respecta la diversitat cultural i lingüística de l’estat espanyol i tampoc no reconeix les competències indispensables que han de tenir les autoritats de regulació audiovisual per fer front als reptes que representen els nous serveis de comunicació.

El primer que cal fer és insistir novament en les al·legacions que han plantejat tant el govern de la Generalitat com el CAC i negociar bilateralment amb l’administració general de l’Estat les propostes formulades que responen simplement a les previsions constitucionals de prestar especial atenció i protecció a les diverses modalitats lingüístiques de l’estat espanyol, i al respecte a la distribució competencial.

Naturalment, si escau, en el tràmit parlamentari s’hauran de plantejar les corresponents esmenes per defensar les competències de la Generalitat, el respecte per la llengua catalana i les atribucions del CAC.

Però, des de la meva perspectiva, cal anar més enllà i adoptar amb caràcter d’urgència un instrument normatiu, d’àmbit català, que reculli i incorpori les noves mesures previstes a la directiva de serveis de comunicació audiovisual (UE 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de desembre de 2018).

Això és possible? La resposta és clarament afirmativa. L’article 189.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que en el supòsit que la Unió Europea dicti una legislació que substitueixi la normativa bàsica de l’Estat, com és el cas que ens ocupa, la Generalitat pot adoptar la legislació de desenvolupament directament a partir de la norma europea, en el nostre cas a partir de la nova directiva de serveis de comunicació audiovisual.

El govern de la Generalitat ja va elaborar un projecte de modificació de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya que a conseqüència de la convocatòria electoral no es va arribar a tramitar. Quins eren els continguts més rellevants d’aquest projecte d’instrument normatiu? 

En primer lloc, afermar les competències del regulador català respecte als nous actors que introdueix la directiva, molt particularment les plataformes d’intercanvi de vídeos, per garantir la protecció dels infants i adolescents davant dels continguts perjudicials que hi podem trobar, així com disposar d’instruments per combatre el discurs de l’odi i la desinformació, aspectes clau per a una bona qualitat democràtica, com ha posat en relleu la Comissió Europea.

En segon lloc, en relació als serveis de comunicació audiovisual sota demanda, cal garantir la presència i la prominència dels continguts audiovisuals en català, així com la incorporació al catàleg d’aquests serveis de continguts en la nostra llengua si ja han estat prèviament doblats o subtitulats.

Crec sincerament que el futur de la llengua catalana es dilucida, en bona part, en l’oferta que la ciutadania, i els joves en particular, puguin trobar als serveis audiovisuals a petició (Netflix, HBO, etc.) i a les plataformes d’intercanvi de vídeos (YouTube, etc.). Per tant, és fonamental que aquests serveis ofereixin una oferta quantitativa i qualitativa important en la nostra llengua.

En tercer lloc, la previsió que aquells ingressos que l’Estat percebi com a contribució dels serveis audiovisuals televisius a petició, així com les seves contribucions directes, es destinin al finançament o a la producció de continguts en llengua catalana.

En quart lloc, l’exigència als serveis de comunicació audiovisual a petició de proporcionar informació suficient sobre aquells continguts que puguin perjudicar el desenvolupament físic, mental o moral dels menors. 

Aquests són, entre d’altres –com per exemple les competències sobre educació mediàtica–, els continguts que avalen, o més aviat reclamen, l’aprovació amb caràcter urgent d’un instrument normatiu d’àmbit català.

Però a quin instrument normatiu ens estem referint? Hem de tenir en compte que la directiva de serveis de comunicació audiovisual s’hauria d’haver transposat, com a tard, el 19 de setembre de 2020. Portem, per tant, gairebé un any de retard, i l’estat espanyol és el més endarrerit de tota la Unió Europea en aquesta transposició. És, per tant, urgent, la implementació de la directiva, i més si tenim en compte que la llei de l’audiovisual de Catalunya és de l’any 2005 i, per tant, ha quedat totalment obsoleta per fer front als reptes que presenten els nous serveis de comunicació audiovisual. 

Cal, consegüentment, disposar d’una norma amb rang de llei per adequar la normativa audiovisual catalana al nou marc fixat per la directiva (UE 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de desembre de 2018).

La llei 13/2018, de 5 de novembre, de la Presidència de la Generalitat i del Govern preveu que el Govern pot dictar disposicions legislatives provisionals sota la forma de decret llei. 

El caràcter extraordinari i excepcional de la situació, derivat del fet que les noves obligacions establertes per la directiva són d’aplicació directa, i la necessitat de concretar i aclarir l’abast d’aquestes obligacions, juntament amb el fet que per part de l’Estat no s’hagi transposat la directiva, obliguen a donar una resposta urgent i adequada a les necessitats del sector audiovisual català i, per tant, cal recuperar el text normatiu elaborat pel Govern i, amb les modificacions que correspongui –si escau–, aprovar-lo amb caràcter urgent.