Els qui em llegeixen ja saben que a l'agost acostumo a fer vacances econòmiques i dedico la meva columna a temes diversos no relacionats amb la meva especialitat.
Avui vull parlar-los dels nostres respectius monòlegs textuals. La versió digital de l'ARA dona l'opció als lectors i subscriptors de comentar els articles que escrivim col·laboradors i periodistes. Alguns lectors es dirigeixen a nosaltres pel nostre nom de pila. Hi ha comentaris de tota mena. Alguns de gran valor intel·lectual. Uns altres, no tant. I també alguns que els cal “matar el missatger” i que, en lloc de rebatre, ens desqualifiquen. Per sort, algun espontani compassiu surt en la nostra defensa perquè nosaltres, els autors, no responem, encara que podríem. Jo em sento malament quan veig lectors que es dirigeixen a nosaltres i mai obtenen resposta. Frega la mala educació no respondre. Hauríem de fer-ho?
Bé, la primera qüestió és si els autors llegim els seus comentaris. Gairebé tots. N'estic segur. Per què? Doncs perquè tot creador necessita, com l'aigua que beu, saber si ha connectat amb el públic o l'ha commogut.
Ara bé, en fem cas? Respondré per mi mateix: Zero. Gens. Mai he tingut en compte un sol comentari, ni positiu ni negatiu, en les meves següents columnes. Per què? És complex de superioritat? Ínfules d'autor?
No. Els diré per què. Quan vaig escriure el meu primer llibre, l'any 2003, el meu coautor, de gairebé vuitanta anys (jo en tenia trenta-set), em va dir: “No facis ni cas de les crítiques que llegeixis sobre els teus textos. Mai. Si ho fas, acabaràs perdent la teva essència. No pots satisfer tots els lectors. I, si ho intentes, el teu criteri personal es desdibuixarà amb el temps”. I li vaig fer cas. Em va costar, però vaig aprendre a fer-ho.
Jo, quan els llegeixo, penso que tots els comentaris tenen una quota de raó. Tots. Encara que estiguin en contra de mi i fins i tot em desqualifiquin. Penso que tenen els seus motius. Tota opinió és legítima.
Ara bé, i aquesta és la paradoxa, no els fem ni cas. És com llegir el prospecte d'un fàrmac que es prendrà una altra persona. Estem obligats a estar per sobre del bé i del mal, a ser una mica déus. A dictar manaments sense l’acceptació dels nostres seguidors i detractors. Els creadors estem obligats a comportar-nos com a déus. Això sí, déus patètics, mundans, mortals i una mica ridículs. I com tot déu escolta els seus fills, però ni respon ni modifica les seves lleis. Tot ens afecta, però tot ens rellisca. En això consisteix ser escriptor.
