Responsabilitat o ruïna

i Joschka Fischer
02/08/2020
4 min

Han passat molts mesos i l’economia global encara no es recupera del xoc de la pandèmia del covid-19. En temps de pau la nostra moderna societat tecnològica no havia experimentat res remotament semblant. No hi ha un manual per a una situació en la qual una economia mundial hipertecnològica i interconnectada per cadenes globals de subministrament queda de sobte a mercè d’un patogen microscòpic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Seria un error tractar d’interpretar aquesta sobtada paràlisi pensant exclusivament en el curt termini. És veritat que la prioritat immediata és la lluita contra el virus però la pandèmia ha tingut terribles conseqüències econòmiques i socials per a milers de milions de persones, i sembla estar accelerant una reconfiguració mundial del poder polític i econòmic. I els efectes de la crisi s’estendran molt més enllà dels pròxims mesos i anys. No és aventurat suposar que els historiadors del futur recordaran el 2020 com l’inici d’una era de canvi radical. Potser és el moment en què, després d’adonar-nos de les conseqüències que ha tingut la manera com hem organitzat els sistemes econòmics i ens hem relacionat amb la natura, finalment ens comprometem amb un canvi decidit cap a la sostenibilitat.

En aquest cas, el coronavirus haurà obrat com un oportú toc d’atenció. Però si no fem els canvis necessaris, la pandèmia serà l’inici d’una catàstrofe sense precedents.

Una cosa ja és segura: la crisi ha de curar-nos d’una vegada per totes de la confiança ingènua en el progrés humà. Durant massa temps ens hem limitat a assumir que els danys col·laterals del creixement econòmic sostingut serien compensats o minimitzats pels fruits d’aquest mateix creixement. Malgrat les evidències i les advertències dels científics, ens vam autoconvèncer de tenir la naturalesa controlada. Però deixant de banda fantasies de colonització espacial, la veritat és que el nostre poder arriba només fins a un cert punt, el que fixa l’horitzó dels interessos humans. Més enllà hi ha tot allò que encara desconeixem.

L’ensenyament immediat de la crisi del covid-19 és que la humanitat ha de passar a tenir urgentment més sentit de la responsabilitat. Molts ja havíem arribat a aquesta conclusió pel nostre compte. La pregunta és si serem capaços d’actuar col·lectivament afrontant tots el canvis que això comporta.

Al planeta hi ha 7.700 milions de persones, i es preveu que la xifra arribi a 9.700 milions el 2050. La nostra demanda insaciable de recursos materials no s’aturarà, de manera que seguirem explotant el planeta a un ritme superior a la capacitat de regeneració dels sistemes naturals. Aquesta realitat ha dictat l’inici d’un període geològic anomenat Antropocè: per bé o per mal, la humanitat ha arribat a un punt en què les nostres accions determinaran el futur de gairebé totes les altres espècies de la planeta.

És un poder enorme, que implica una responsabilitat enorme. Fins al principi de la Revolució Industrial, l’activitat humana havia tingut un impacte relatiu sobre el planeta. Però ara el seu efecte és desproporcionat i total. El creixement de la població i el consum massiu, potenciat per millores tecnològiques exponencials, han portat a una disminució dràstica de recursos naturals que en altre temps semblaven inesgotables. I les emissions generades per tots aquests processos productius han provocat un escalfament accelerat de l’atmosfera.

Podem assumir la nostra responsabilitat i fer gala de coratge i visió iniciant la Gran Transformació, o podem quedar-nos asseguts esperant que vinguin els quatre genets de l’Apocalipsi. El primer ja ha arribat amb el covid-19.

Davant d’una opció d’aquesta naturalesa podem fer-nos moltes preguntes, per exemple, quin ús donar a la intel·ligència artificial i als ordinadors quàntics. Hi haurà qui voldrà desenvolupar instruments de guerra més sofisticats, o plataformes de consum encara més refinades. Però el que realment necessitem són eines d’anàlisi de sistemes més elaborats que ens permetin millorar la salut pública, protegir el medi ambient i mantenir un clima habitable.

La humanitat del futur no tindrà aliments suficients si no protegim la flora del planeta. La magnitud inèdita de l’extinció massiva d’espècies vegetals i animals no ens permet fer-nos il·lusions respecte a la nostra capacitat per complir aquesta tasca bàsica.

Només les economies més desenvolupades del món poden liderar la Gran Transformació, perquè tenen el coneixement pràctic i els recursos financers que es necessiten per fer-ho. I, entre aquestes economies, és necessari que les democràcies occidentals es prenguin seriosament la idea de llibertat que pretenen representar.

Llibertat i responsabilitat són dues cares de la mateixa moneda: voler la primera i desentendre’s de la segona és perillós. El covid-19 ens ho ha deixat clar: per evitar quarantenes i altres restriccions, el primer que cal és seguir-les estrictament.

Hi ha una altra derivada de la crisi que no podem ignorar. Els Estats Units i la Xina esta fent moviments cap a una confrontació pel lideratge global. Però ¿algú sap com serà el món de demà? ¿La superioritat militar determinarà el poder, com abans?

Europa té davant seu una oportunitat inesperada, sempre que no aposti per la competència entre grans potències. En comptes d’això, ha de reunir el coratge per donar l’exemple de responsabilitat col·lectiva que la humanitat necessita.

Copyright Project Syndicate

stats