La responsabilitat política d'un 'like'

“Sé quantes arrugues tinc als ulls, si us plau, torneu-les a posar”. Aquesta petició de Kate Winslet als productors de la sèrie Mare of Easttown de HBO, on interpreta el paper d’una detectiu que investiga l’assassinat d’una noia adolescent, circula aquests dies pels mitjans de comunicació com si es tractés d’un fet extraordinari. La veritat és que no és el primer cop que Winslet, que també s’ha negat a deixar-se retocar la panxa a les escenes de sexe de la sèrie, abandera el body positive dins del sector de la interpretació cinematogràfica. El 2015 Winslet ja s’havia negat a qualsevol retoc facial en el contracte amb la marca L’Oréal. Un “ja n’hi ha prou”, “sense filtres ni photoshop”, al qual algunes altres actrius de Hollywood, com Shannen Doherty, s’han afegit malgrat que, al meu entendre, són massa poques encara. És per això que la petició de Winslet té aquest caire de demanda fora del comú tot i ser, paradoxalment, la demanda de més sentit comú en una societat com la nostra, esclavitzada per la imatge, l’aparença, l’eterna joventut i uns cànons de bellesa inassolibles per al 99,9% de la població.

Per descomptat, la lúcida posició de Winslet posa en relleu, una vegada més, la violència estructural que pateixen les actrius pel que fa als requeriments de perfecció física exigida a la professió. Una pressió especialment corrosiva en una indústria com la de Hollywood vinculada als requeriments del mercat i el diner. Uns requeriments dels quals només unes poques, molt poques, han aconseguit escapar. A Europa, per exemple, Juliette Binoche o Isabelle Huppert són actrius que han interpretat alguns papers mostrant el cos amb totes les seves imperfeccions i signes de vellesa. Dues excepcions justificades per les característiques dels personatges als quals donaven vida i avalades pel prestigi de les seves carreres.

Tanmateix, on la pressió estètica causa més estralls socials no és entre els personatges públics sinó en l’anonimat de la resta de persones emmirallades en els models de bellesa que la indústria audiovisual procura. Una tendència facilitada i engreixada per les xarxes socials, espai on el target adolescent esdevé especialment vulnerable. Malgrat que és cert que a les mateixes xarxes també s’obren espais per reivindicar la diversitat i els cossos no normatius en tot el seu ventall de possibilitats i matisos, només cal donar-hi un cop d’ull per adonar-se que el que continua prevalent majoritàriament és el cànon de bellesa clàssic o, més aviat, el desig d’assolir-lo a qualsevol preu, malgrat que això impliqui retocar, posar filtres, enganyar i mostrar un cos que no existeix en la realitat. ¿No és el que fan milers i milers de persones cada dia a Instagram o a TikTok? Amb quin objectiu final? ¿No s’entreveu un oceà de frustració al darrere d’aquest gest aparentment senzill i banal?

La qüestió dels retocs s’agreuja quan s’hi afegeix la intenció de vendre. Les fotografies i vídeos que circulen per les xarxes, on nois i noies, però també dones i homes, exposen els seus cossos amb una gestualitat d’aparador de botiga fa evident la naturalesa capitalista del dispositiu alhora que revela una necessitat malaltissa d’agradar sovint des d’una evident sexualització. Són imatges que difereixen substancialment d’aquelles que tenen intencionalitat artística o que busquen la bellesa dels cossos com a experiència estètica, normalment allunyant-se del dictamen de bellesa clàssic.

La qüestió no és fútil i mostra fins a quin punt el mercadeig es troba al nostre ADN i com pot ser de destructiu el que la filòsofa Alicia Puleo anomena el “patriarcat del consentiment”. Un patriarcat que ja no necessita ser coercitiu ni penalitzador perquè són els mateixos usuaris de les xarxes socials, en aquest cas, els que aparentment desitgen complir els seus mandats abandonant-se voluntàriament a les seves pressions. Però, de veritat ho desitgen? ¿No deu ser que se’ls ha venut una manera de ser, comportar-se i desitjar que han de seguir si és que volen ser acceptats, volguts, estimats?

Tot plegat penso que imposa la urgència d’obrir un espai de debat profund per conscienciar-nos de l’enorme responsabilitat que comporta cada un dels nostres like a les xarxes socials. Si el personal és polític, com deia Carol Hanisch, les imatges i vídeos als quals els fem un "m'agrada" revelen invariablement quin és el nostre posicionament envers la violència estructural que el patriarcat capitalista exerceix sobre els cossos, ja sigui en el requeriment d’exigir una perfecció impossible d’assolir en la realitat o bé en les formes de mercadeig de la seva sexualització.

Anna Petrus és cineasta