El fet que Donald Trump, a punt de tornar a ser president dels Estats Units, posi els ulls sobre Groenlàndia, Panamà i el Canadà, tal com Vladímir Putin els va posar sobre Crimea i Xi Jinping sobre Taiwan, és alhora símptoma i causa d’un nou desordre mundial. El trumpisme és només una variant de l’anomenat transaccionalisme, que és el leitmotiv d’aquest nou desordre. Les democràcies liberals, especialment les d’Europa, s’han de despertar i olorar la pólvora.
Rússia i la Xina són ara grans potències revisionistes, mentre que les potències mitjanes com Turquia, el Brasil i Sud-àfrica es complauen a jugar amb tots els bàndols. Aquest també és un món de guerres: a Ucraïna, al Pròxim Orient i al Sudan. La majoria dels europeus segueixen pràcticament com si encara visquéssim en el temps de pau de finals del segle XX, però el món que ens envolta s’assembla cada cop més a l’Europa de finals del segle XIX, quan hi havia una competició ferotge entre grans potències i imperis. Perquè l’etapa geopolítica és ara planetària i la majoria dels contendents són estats no occidentals. El més probable és que els Estats Units de Trump es comportin igual que aquestes altres grans potències transaccionals, més que no pas com, per exemple, Alemanya o Suècia.
Aquestes dures realitats es reflecteixen en un sondeig d’opinió global de 24 països que acaba de publicar el Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR, segons les sigles en anglès). El sondeig està dissenyat en col·laboració amb el nostre projecte de recerca “Europa en un món canviant”, de la Universitat d’Oxford, i és el tercer que fem des del 24 de febrer del 2022, quan la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Putin va posar fi a l’era posterior al Mur.
Vet aquí algunes de les troballes que us poden fer rodar el cap. Molta gent del món més enllà d’Europa dona la benvinguda a l’arribada de Trump i diu que serà bona per al seu país, per a la pau mundial i, concretament, per aconseguir la pau a Ucraïna i el Pròxim Orient. Una majoria creu tot això a l’Índia i l’Aràbia Saudita, i ho creu una majoria o una majoria relativa, segons la pregunta concreta, a la Xina, el Brasil, Sud-àfrica i Rússia. De fet, Europa i Corea del Sud (la seguretat de la qual, com a Europa, depèn dels EUA) són gairebé les úniques que estan preocupades per l’impacte de Trump.
Com ja vam descobrir en els nostres dos sondejos anteriors, molts països d’arreu del món continuen considerant la Rússia de Putin com un soci internacional totalment acceptable, malgrat que manté una guerra neocolonial brutal contra Ucraïna. La majoria o la majoria relativa de tots aquests països també diu que creu que Rússia tindrà més influència global durant la propera dècada. Això contrasta amb el discurs prematur i complaent dels líders occidentals sobre la “derrota estratègica” de Rússia a Ucraïna. No és d’aquesta manera com es veu a la resta del món.
Sens dubte, la majoria també pensa que els Estats Units, ja prou poderosos, guanyaran influència global durant la propera dècada. Però llavors vam preguntar si la gent creu que en els propers 20 anys “la Xina serà la potència més forta del món, més forta que els Estats Units”. La majoria de gairebé tots els països enquestats diu que sí, que la Xina serà més forta que els EUA. Sorprenentment, fins i tot als mateixos Estats Units, els que expressen una visió clara sobre això es divideixen en un 50-50%. Només a Corea del Sud i Ucraïna hi ha una confiança aclaparadora que els EUA continuaran sent qui remena les cireres. Per descomptat, aquesta és només una instantània de les respostes espontànies, però aquestes percepcions són en si mateixes una dimensió significativa del poder.
Si el món és aquest, què passa amb Occident? A finals del 2022, enmig del xoc de la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Putin, el nostre sondeig global va revelar un Occident àmpliament unit, separat de la resta. Ara ja no. Objectivament, sens dubte, la relació transatlàntica continua sent una aliança més permanent, estructurada i més profunda que qualsevol altra que s’hagi vist fins ara al grup BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, Sud-àfrica, als quan ara s’han sumat cinc països més) o un suposat eix de Rússia, la Xina, l’Iran i Corea del Nord. No són equivalents a l’OTAN.
Subjectivament, és una altra cosa. Un dels resultats més sorprenents del sondeig d’aquest any és que, tenint en compte la mitjana dels nou estats membres de la UE enquestats, inclosos Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Polònia, només el 22% dels europeus diu que considera els EUA com un “aliat”. Un 51% més diu que veu els EUA com un “soci necessari”, però ¿quina mena d’aliança és quan menys d’una quarta part dels enquestats diu que l’altra part és un aliat? De fet, els xinesos que diuen que consideren Rússia com un aliat són un 39% –els russos tornen el compliment a la Xina (36%)–, una proporció molt superior a la dels europeus que tenen aquesta sintonia amb els EUA.
A més, si aprofundeixes una mica més, trobes que els europeus estan dividits en la resposta a Trump, ja que en el nostre sondeig els països del sud-est europeu (Hongria, Bulgària, Romania) tenen una visió molt més positiva d’ell. I només cal fixar-se en l’entusiasta acollida que li han donat polítics europeus com la italiana Giorgia Meloni, l’hongarès Viktor Orbán i el britànic Nigel Farage. L’arribada de Trump pot fer que Europa reforci la seva defensa, però no veurem mai un front europeu unit contra el trumpisme. Els països europeus intentaran establir pel seu compte acords especials amb els EUA. També pot ser que es vegin empesos a ser encara més transaccionals del que ja són en les seves relacions mútues.
Europa dividida, l’Occident dividit, un món transaccional... Què hem de fer davant d’això? Les democràcies liberals en general, i les europees en particular, haurien d’aprendre quatre lliçons. Primer, veure el món tal com és, no com voldríem que fos. En segon lloc, prohibir totes les bajanades generalitzadores sobre “el Sud global” i veure aquests països com ells mateixos es veuen: potències grans i mitjanes, amb la seva pròpia història, cultura i interessos nacionals. (Com va subratllar recentment l’especialista de la Xina Oriana Skylar Mastro, fer més estudis d’àrea a les nostres universitats i grups de reflexió hi ajudaria.) Per tant, necessitem definir de manera clara i distintiva la política de l’Índia, de Turquia, de la Xina, de Sud-àfrica, etc.
En tercer lloc, oblideu-vos d’una Guerra Freda de tipus binari: “Estàs a favor nostre o en contra?”. En el que el nostre darrer informe d’opinió global de l’ECFR-Oxford va anomenar un “món a la carta”, aquestes potències estan força disposades a acostar-se als EUA en un àmbit de la política, a la Xina en un altre (per exemple, els vincles econòmics), a Rússia en un tercer (per exemple, els vincles militars de l’Índia) i a Europa d’una altra manera diferent. Amb una pinça al nas, hauríem d’estar disposats a fer una cosa semblant: fer negocis amb la Xina en qüestions econòmiques i mediambientals, per exemple, encara que deplorem el seu historial de drets humans. Això és un repte per a unes societats liberals basades en valors, que van entrar en una Unió Europea fonamentada en la llei, i sens dubte no hauríem d’haver negat tres vegades els nostres valors liberals bàsics quan canti el gall trumpista, però estem en un món vell i difícil.
![Donald Trump aquest dijous a Nova York.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Finalment, en un món així, la fortuna afavoreix els forts. Per a una Europa que consta exclusivament de potències petites i mitjanes, l’única manera de generar una força adequada és mitjançant una acció col·lectiva coordinada, inclosa una relació més estreta entre la Gran Bretanya i l’Europa continental. La unió fa la força.
Ras i curt, les democràcies europees han de ser menys transaccionals entre elles però, actuant conjuntament, més transaccionals amb les potències grans i mitjanes d’aquest món trumpista.
