Com respondre a l’Estat Islàmic
Si llegeixes les versions en línia dels articles periodístics pots donar un cop d’ull als comentaris dels lectors, que solen ser crítics, injuriosos o insultants. He descobert que l’única manera que tinc de suportar-los és seguint la màxima que diu “Estima’t l’enemic”.
Llegir aquests comentaris com a avaluacions de la meva intel·ligència, els meus valors morals o la meva capacitat professional és massa dolorós psicològicament. Però si me’ls llegeixo amb la idea, segurament il·lusòria, que es tracta d’amics preuats que m’estan regalant una perspectiva molt valuosa, la mirada em passa de llarg dels insults i generalment puc aprendre’n alguna cosa. La clau és deixar de banda el meu amor propi, cosa que és possible tret que l’insultador sigui veritablement creatiu.
No només els columnistes dels diaris ens enfrontem a aquesta mena de problemes. Tothom que és a internet és objecte d’insults, de provocacions per part de trols, d’odi i de crueltat. La major part d’aquests assalts en línia són jocs de dominació, intents per part dels que insulten de reafirmar la seva superioritat per mitjà de mostres gratuïtes de crueltat envers un objectiu.
La manera més natural, i la pitjor, de respondre-hi és entrar en la lògica d’aquesta competició d’estatus. Si s’envalenteixen, tu també t’envalenteixes. Però si ho fas, et poses a tu i al teu estatus al mig de la pista i entres en un cicle de venjances per mitjà del teclat. Acabes amb un ego tan inflat que fa mal, que està en perill constantment, que necessita reafirmar-se i és vulnerable a les exhibicions d’enginy.
Sens dubte, la millor manera de respondre-hi és sortir del joc, apartar-se de la competició d’estatus. L’hostilitat és un estat mental terrible. L’orgull fa mal. Els que poden silenciar el seu jo poden veure el món amb claredat, entendre el problema i dominar la situació.
Històricament hem sentit una admiració especial pels que poden silenciar el seu jo fins i tot enmig d’un conflicte. Abraham Lincoln es va veure atrapat en una terrible guerra civil. El més natural hauria sigut que ho hagués viscut amb els ànims encesos, indignat amb els que havien començat la guerra, hostil cap als que mataven els seus homes i l’acabarien matant a ell. Però el seu segon discurs d’investidura és un exemple extraordinari de com superar la necessitat natural de sentir hostilitat i de com, en comptes d’això, és possible situar-se en un estadi superior.
El teatre de l’horror que aquests dies està perpetrant el grup Estat Islàmic forma part d’una categoria totalment diferent de la de la crueltat a internet. Però les decapitacions i la monstruosa incineració en viu són també insults dissenyats per generar una resposta visceral.
Es tracta d’un tipus diferent de joc de dominació. Són els intents d’homes insignificants per aconseguir que el món els reconegui el poder i l’estatus.
Aquesta gent de l’Estat Islàmic crema ostatges vius perquè provoca els elogis dels seus col·legues, perquè crida l’atenció i perquè genera la mena de respecte pervers que acompanya la por. Sovint es diu que el terrorisme és un acte de guerra, però ens equivoquem. El terrorisme és un acte d’escarni. Aquests vídeos d’assassinats són intents de fer que la resta ens sentim impotents, de sobte destrossats per la por i desconcertats per la repugnància.
La manera més natural i equivocada de respondre-hi és amb l’ànima inflamada. Si n’executen un dels nostres, n’executarem un dels seus, com ha fet Jordània. Si es colpegen el pit, ens colpejarem el pit. Si maten, matarem.
Aquesta estratègia només serveix perquè l’Estat Islàmic augmenti el reclutament. Ens xucla cap a la seva guerra d’estatus nihilista: la seva barbàrie i la nostra resposta.
El món és ple de joves invisibles que anhelen sentir-se importants, a qui encantaria commocionar el món i cremar gent viva en una competició d’estatus èpica amb els poders actuals.
La millor manera de respondre-hi és callar el nostre fàstic i els nostres instints, deixar de jugar al seu joc, i reafirmar la preeminència del nostre joc. L’objectiu del món al Pròxim Orient no és derrotar l’Estat Islàmic, que no és més que un obstacle bàrbar. És reafirmar la preeminència del pluralisme, la llibertat i la democràcia. És calmar el fervor i cultivar el dubte sobre un mateix. El món ha de destruir l’Estat Islàmic per mitjà de la força, però només com una manera d’arribar a aquest objectiu moral superior.
Molta gent ha perdut la fe en aquesta missió democràtica, però sense ella no som més que un exèrcit en una competició de barbaritats. Els nostres actes no són més que descàrregues en una guerra d’estatus.
En aquest article he intentat descriure la interacció entre conflicte i ego en escenaris sense importància (la secció de comentaris) i en escenaris monstruosos (la guerra contra l’Estat Islàmic). En tots els casos, el conflicte encén l’ego, el distorsiona i el degrada.
Les persones a qui admirem trenquen aquesta cadena. Silencien el jo i s’aparten de la guerra d’estatus. Es concentren en una missió més important. Rebutgen la lògica pueril dels codis d’honor i les rivalitats d’estatus i introdueixen una lògica més civilitzada que no fa que ens convertim en el mateix que els nostres enemics.
