Respiradors per a l’educació
“Quins respiradors li calen a l’educació?”, es preguntava fa pocs dies Antoni Bassas, després de sentir quin era el pla del Govern per reobrir escoles i instituts, i deia: “No sé quina seria la correspondència dels respiradors que Seat va inventar-se per a la sanitat, però a l’educació li calen respiradors: més professorat, voluntariat si cal, metres quadrats cedits per edificis públics o privats per completar els que les escoles no tinguin, i un esperit de govern, professorat, alumnat i famílies per superar amb flexibilitat els entrebancs que sortiran”. I feia una crida urgent i necessària a la mobilització del conjunt de la societat, a fer un esforç com a país per començar el millor possible el proper curs escolar amb els recursos que faci falta.
La reacció crítica i la queixa davant el pla de reobertura d’escoles que va presentar el conseller no s’ha fet esperar. Fins al punt que en alguns aspectes, que no són menors, el conseller l’endemà mateix es corregia i canviava el nombre d’alumnes per grup classe. I una es pregunta: per què no havien consultat abans els que hauran d’aplicar les normes i els protocols? El malestar no és nou, s’ha gestat aquests mesos per la falta de diàleg i de comunicació. En això, sabem que no som una excepció si mirem el que ha estat la reobertura de centres a França o la revolta de les escoles a la Gran Bretanya. I és que el lideratge d’un sistema educatiu, com el d’una escola, no és mai fàcil, i en situacions d’emergència es posa a prova. Les expectatives en una escola són moltes i molt diverses, i cal fer equilibris per gestionar-les. La millor manera de sortir-se’n és un lideratge de col·laboració i proactiu: que construeix una mateixa visió i genera compromís i responsabilitat col·lectiva, en què la comunicació i el diàleg són essencials.
A Catalunya s’hauria d’haver planificat millor una resposta durant aquests dos mesos que portem de confinament, i s’haurien d’haver consensuat protocols i criteris factibles per a un retorn amb garanties i concrecions que ara no tenim. Malauradament, però, no hi ha ni respostes, ni solucions màgiques que ens diguin com i què hem de fer davant cada entrebanc que planteja reobrir de la millor manera les escoles. I tot i que ara semblaria que es fa apologia de l’autonomia dels centres, la clau està en el suport i el lideratge pedagògic: aquell que genera respostes des de la col·laboració, el treball d’equip dins del centre i de xarxa entre les escoles. Fent xarxa entre els líders de cada centre, convertits en líders del sistema educatiu. La clau de volta està en aprendre els uns dels altres, i també del que ha funcionat en altres països. Els sistemes educatius que sovint posem d’exemple -com Finlàndia, Estònia o Dinamarca- han sabut crear xarxa i comunitat, han invertit molt en el desenvolupament professional dels docents i han confiat en la seva creativitat. Fa temps que la pandèmia ha obligat tots els que encara estaven en una zona de confort a sortir-ne, ara ens és urgent esquivar la zona de pànic per entrar de ple en la zona d’aprenentatge, per donar una resposta urgent i a l’altura del que es mereixen els infants, els joves i les famílies. La implicació, el compromís i la corresponsabilitat de les famílies, els docents, les diferents administracions, els serveis, les entitats i les organitzacions de barri, de ciutat, de poble, són les paraules màgiques.
Pensant en els respiradors i el símil amb la sanitat, em pregunto, tanmateix: què està passant al món de l’educació?, per què no sabem generar la mobilització de país tan necessària?, què fa tan difícil sumar esforços?, per què en educació ja és un tòpic la falta de consens?, què ho fa que cada ministre vulgui la seva reforma?, per què més que consultar els experts o científics, que hi són, molt sovint es parla dels gurus en educació?, com es poden fer polítiques sense basar-se en les evidències i l’ofici dels experts? Prou sabem que en els debats d’educació estan en joc una multiplicitat d’interessos, però ara més que mai és el moment de l’interès comú per damunt dels particulars.
El tresor amagat de l’educació és que no podem educar sense un propòsit moral. Inevitablement, l’educació és política. Els respiradors no seran mai només de caràcter instrumental. No es tracta només de trobar les millors eines o metodologies. El tresor més gran de l’educació és que estem sempre apel·lant a finalitats i valors. La qüestió pedagògica és també ètica i política. ¿Com podem crear consens sense abans contemplar com és de plural i diversa la nostra societat? Només des d’aquesta perspectiva podrem entendre la mestra que no està d’acord amb mantenir els dos metres de distància entre els seus alumnes i afirma “No podem educar des de la por” abans d’afirmar-se ella mateixa: “Tenim el coneixement i sabem com fer-ho per seguir educant i fent de l’escola un espai per als infants”.
Si s’hagués planificat, reflexionat i investigat durant aquests dos mesos pensant en el millor per als infants, potser seria possible menys incertesa. També ho seria si a les escoles i en educació invertíssim una enèsima part del que invertim en investigació i desenvolupament en sanitat. El sistema sanitari prou que ho sap que, davant una pandèmia, no n’hi ha prou amb una recepta. En educació tampoc. Per això, sí, mobilitzem-nos.
