La Marató de TV3, a part de provocar-nos un diumenge d’hipocondries episòdiques, perquè ens fa l’efecte que ens estan agafant els símptomes que els metges expliquen en pantalla, ens posa cada any davant d’una realitat molt humana: quina poca importància que donem a la salut quan en tenim. I en el cas de demà, en què la Marató va sobre les malalties respiratòries, se’ns fa evident que només pensem en l’acte de respirar quan ens falta l’aire.
Amb tot, la multiplicació exponencial de tota mena de pràctiques esportives, meditacions en general i teràpies adreçades a fer aflorar l’estat de consciència han popularitzat la importància de respirar com a factor d’harmonia mental. De manera que, quan algú està molt alterat, és freqüent sentir que un altre li digui “respira”, també com a sinònim de comptar fins a deu, que és un exercici que potser no provoca tant de gust com la resposta primària, però gairebé sempre estalvia disgustos i decisions que t’acaben complicant la vida.
De manera que desitgem que respirin tots els conductors, tant si són de camions com si van en patinet; els que estan a punt de contestar un whatsapp delicat; els que han de donar una mala notícia i els que l’han rebut; els que sempre veuen la palla a l’ull aliè i no pas la biga al propi; els que creuen que tot els va en contra i als altres tot els ha estat més fàcil; els que diuen que mai no els han regalat res; els de “m'estimo més demanar perdó que demanar permís”; els que exigeixen la perfecció però ells, nye; els que parlen i escolten poc; o els que fan veure que escolten però no fan gens de cas. I molt especialment, els que reben una trucada d’un número desconegut a l’hora de sopar. Que respirar hi faci més que nosaltres.
