La Generalitat que ens surti de les eleccions –Parlament, Govern, president– té una feina primera tan humil com inajornable. Els deures comencen, sap greu dir-ho, per recobrar el respecte que li han anat perdent gradualment els representants polítics cridats a liderar-la. I no és cert que tot el mal vingui d’Almansa. No pots evitar que et disparin els altres però sí els trets al peu amb l’arma pròpia.
Respectar la presidència. Ha de tornar a existir i ha de ser exercida per algú que cregui en la transcendència de ser president en les actuals circumstàncies i no en unes altres de somiades. La presidència només pot ser autonomista perquè una autonomia és el país. Altra cosa és l’ambició futura. Qui l’assumeixi no pot entendre-la com el búnquer on resideix el darrer resistent als embats de l’exterior o viure la institució com una pedra a la sabata que fa nosa a projectes més ambiciosos. Ha de saber la veritable importància de la cadira que ocupa en el present. El 132è president o presidenta ha d’estar disposat a exercir totes les seves potestats per liderar el país sencer en tots els assumptes cabdals i transversals. No només aquells que li remoguin les emocions. I més pendent de tots que dels seus i més atent a la realitat que a Twitter o la història.
Respectar el Govern. Sigui quin sigui, ha de veure’s a si mateix i entendre’s de manera col·legiada, assumint l’autoritat de la presidència per liderar-lo, i que els partits que en formin part siguin capaços de comprendre, almenys per un temps, que treballen en un projecte més rellevant que el que representa el carnet que porten a la butxaca. No es demana la utopia de la generositat extrema. Només equilibrar el pes dels ingredients més amargants de la fórmula de convivència política per poder dir, sense faltar a la veritat, que hi ha un Govern i no una agrupació d’interessos de part.
Respectar el Parlament. Recuperar les formes i l’honestedat política en tot allò que es proposi. Deixar de convertir la cambra i la mesa en una barraca de pòquer amb jugadors gens escrupolosos obsedits a fotre l’adversari –encara que sigui soci de govern– en timbes inacabables que no porten enlloc. Fer fora el xiscle fàcil de xiquets amb pantaló curt i genoll pelat d’ara t’ajunto i ara no i apel·lacions als ovaris plens. Respectar les institucions és abandonar la criaturada i comportar-se com un adult. Hi està inclosa l’oposició, si considera que les institucions catalanes també són les seves, cosa que en aquesta legislatura no ha quedat acreditada en el cas de qui la liderava.
Tot això és tan bàsic com difícil, donat on som. Però serà impossible si no s’entén que el respecte per les institucions –que a la torna és la manera de demostrar-lo també als ciutadans– comença abans de conquistar-les. I acaba sent impossible practicar-lo a posteriori per qui d’entrada situa en campanya com a mascaró de proa del catàleg de promeses l’engany hiperbòlic ja assajat. Val per a tots, però com que ja hem començat a sentir algunes propostes deixarem escrit que més per a uns que per a d'altres.
Josep Martí Blanch és periodista.
