L’endemà de la catàstrofe eren molts els qui deien que “ara no és el moment de parlar-ne, per respecte als morts”, però justament per respecte als morts era i és pertinent parlar de les responsabilitats polítiques que hi ha en aquesta tragèdia. I era i és pertinent començar a reflexionar sobre com s’han d’exigir aquestes responsabilitats. M'imagino que no he estat l’única en pensar com es va acabar resolent l’espantós accident del metro de València, on van morir 43 persones. La responsabilitat la va acabar carregant el conductor, mort en l’accident. Encara que després, molts anys més tard i gràcies a la persistència de l’Associació de Víctimes del Metro, hi va haver una “mínima reparació judicial” en què es va demostrar que les males decisions les havien pres directius de FGV i no el conductor. També es va fer un monument per recordar les víctimes, per allò que els monuments ens han de recordar fets que no poden tornar a passar, com accidents que podien haver estat evitats. És el cas. La DANA, el fenomen meteorològic, és inevitable, però ignorar les alertes de l’AEMET, posar per davant l’activitat econòmica i menysprear els serveis públics necessaris per gastar-se els diners dels impostos en activitats reprovables és totalment evitable. I aquestes decisions, entre d’altres, són les que han provocat tants morts i desapareguts. Per això, una negligència d’aquestes dimensions ha de tenir conseqüències. El principal responsable, el president Carlos Mazón, a sobre, no ha tingut cap mena de pudor en sortir amb una armilla del personal d’emergències, quan ell no va considerar prou urgent alertar la població abans que es veiés atrapada enmig de la tempesta.
Sí, és molt pertinent en aquests moments tan dolorosos i per respectar els morts assenyalar tot el que s’ha fet malament i que ha derivat en una tragèdia descomunal que ens ha fet plorar de tristesa, de ràbia i d’impotència. Que encara ens fa plorar. En aquests moments es fa molt difícil veure i sentir la classe política aprofitant la desolació per a les seves pròpies estratègies i veure i sentir com sempre és la mateixa gent que ho perd tot. La vida. De la mateixa manera que és insuportable veure i sentir xarlatans que s’atreveixen amb un “Jo no soc negacionista del canvi climàtic, però...” com si s’acabessin de treure un títol de ciència per correspondència i tampoc no els fes vergonya demostrar-ho. Això sí que no és pertinent. Però és pertinent recordar que la prevenció és una bona consellera. Tant és si després la tempesta no és tan forta com es preveia. Tant és si després no plou. És veritat que aleshores també hi hauria queixes. Però sempre és millor queixar-se sense haver de lamentar morts. Hi ha frases fetes que ens les hauríem de prendre més seriosament.
Tenim mala memòria i els monuments no hi ajuden. Però és pertinent pensar en aquestes tragèdies quan decidim quines són les prioritats dels responsables polítics i quines són les nostres quan els triem, abans de veure els carrers plens de fang i de tragèdia. Ens hi juguem, literalment, la vida. Encara que la vida, per a cadascú, és un joc diferent. Avui penso en tota la gent que haurà de començar de nou després d’haver-ho perdut tot. En les pertinences amuntegades en el fang. En els records mullats. En el desconcert. Però penso, sobretot, en les persones que han patit aquestes morts terribles. És pertinent no oblidar-les per poder exigir responsabilitats i la construcció, d’una vegada per totes, d’un sistema de vida que no posi l’economia per davant de la natura. Perquè la natura també som nosaltres.
