Podem resistir-nos a l’hegemonia de l’algoritme?

Poques vegades he tingut una opinió tan clara sobre un personatge cinematogràfic com en el cas de Miranda Priestly, l’exigent directora d’una revista de moda que surt a El diable es vesteix de Prada: crec que ella és l’autèntica heroïna de la pel·lícula. No és una heroïna fàcil, esclar, ni tampoc gaire simpàtica, però sí que és digna d’elogi: una esteta dura i intransigent, amb unes decisions que reverberen en l’àmbit de la cultura en el seu sentit més ampli i amb un gust idiosincràtic que pot afectar la moda a tot el món.

En una de les escenes més famoses de la pel·lícula, la Miranda explica que el jersei barat de color blau (perdó, ceruli) de la seva assistent és en realitat “un jersei que ha sigut seleccionat per a tu pels que som aquí”, un producte de saldo convertit en el punt final d’un procés comercial i estètic força complex que comença amb una única idea brillant.

No soc un seguidor de la moda (per no dir una altra cosa), però aquesta escena encara m’encanta. Per això m’ha sorprès tant l’article publicat fa poc per Amanda Mull a The Atlantic, que insinua que ha quedat totalment obsoleta. Les Miranda Priestly ja no manen en el món de la moda, diu Mull. Qui mana és l’algoritme.

El seu article comença amb una aparent paradoxa: en un moment en què “els consumidors tenen més opcions que mai, si més no tenint en compte el gran volum de productes al seu abast, curiosament gran part de la roba que arriba a les botigues sembla igual”. L’explicació, apunta, és que la moda està cada cop més distanciada de “les idees i els instints creatius dels humans”, perquè qui la dirigeix és una combinació de models de producció més barats i uns sistemes de predicció que “no deixen lloc a la conjectura en la creació de tendències”. Es fabriquen modes com si fossin xurros; l’algoritme multiplica per dos el que es ven més de pressa.

Com era previsible, “quan moltes marques i minoristes comencen a utilitzar aquestes tàctiques de gestió d’inventaris i aquests mètodes de predicció de tendències, els resultats acaben homogeneïtzant-se amb el temps”. Tot és l’últim crit, però res és allò que no sabies que volies. I fins i tot les peces de roba que a primera vista semblen innovadores acostumen a ser readaptacions: “Adornades amb nous detalls”, però el mateix vestit a sota.

Aquesta repetició algorítmica no és només una tendència del món de la moda; és l’esperit predominant en nombrosos àmbits culturals. El que Mull observa sobre la roba també ho ha analitzat el crític Ted Gioia en el camp de la música, en què l’era de Spotify ens ofereix el que ja ha superat totes les proves i ha esdevingut popular, mentre cada vegada hi ha menys oportunitats per als nous artistes. En lloc d’entrar en un procés de descobriment, l’aplicació de música per streaming no para de retrocedir en el temps, i no cap a una estimulant comunió amb la història de la música clàssica, sinó tornant a Bruce Springsteen, Paul Simon i David Bowie, un bucle interminable de l’era boomer.

Tal com observa Gioia, segons un recent estudi, “en el fons, el nou mercat de la música s’està contraient: les principals inversions en música es destinen a l’adquisició de catàlegs antics, mentre que gairebé no es gasten diners en la promoció de nous artistes”. I això també passa en l’evolució del cinema i la televisió: l’hegemonia dels superherois, el triomf taquiller d’estrelles de cine ja veteranes i la sensació que un determinat tipus de televisió en streaming, normalment a Netflix, sembla un producte creat per intel·ligència artificial imitant 16 èxits anteriors.

Però no vull atribuir la culpa d’aquestes tendències només a la tecnologia. La gent pot optar per deixar-se guiar pel pensament algorítmic i no recórrer a cap programa literal per esbrinar què està de moda. I el fet que tinguem un tipus específic de tecnologia que fa més fàcil eliminar els riscos i reprimir la creativitat no es pot dissociar d’unes tendències generalitzades a l’esclerosi i la repetició: allò que durant tot un llibre he denominat decadència.

Fixeu-vos en un parell de polèmiques aparegudes fa poc en l’àmbit de la medicina i la investigació mèdica, camps allunyats del món de Miranda Priestly. D’una banda, s’ha revelat que milers de milions de dòlars i anys d’investigació sobre l’Alzheimer s’han basat en documents que, pel que sembla, contenen considerables falsedats. Si es demostra, és un exemple sorprenent d’un estament, el mèdic, que es fica en un carreró sense sortida amb una despesa increïble, sense que els escèptics hagin pogut exposar tots els seus arguments en cap moment durant aproximadament una dècada i mitja.

D’altra banda, hi ha l’actual debat, lligat a un parell d’estudis que s’han publicat aquesta primavera i estiu, sobre el funcionament real dels antidepressius més receptats. Els crítics de la psiquiatria han exagerat part d’aquestes noves investigacions; el concepte que la depressió té importants components químics i que els antidepressius ajuden els pacients, sobretot els que pateixen depressió greu, no s’ha vist desautoritzat de sobte. Però tots dos estudis alimenten fortes sospites que aquests fàrmacs es venen i es recepten amb massa facilitat; que els hem convertit en la resposta predeterminada a la tristesa de la tardomodernitat basant-nos en un pensament gregari impregnat d’optimisme més que no pas en proves contrastades.

El possible frau i el possible excés de medicaments receptats són problemes diferents, però tots dos il·lustren fins a quin punt uns incentius culturals i institucionals deficients poden anestesiar la creativitat amb tanta eficàcia com els algoritmes de Netflix. Una allau de dòlars invertits en recerca i receptes mèdiques contraproduents, només perquè tothom vol imitar els altres, és l’equivalent científic de la producció en massa d’un mateix vestit perquè és el que vol el consumidor: no hi ha cap algoritme literal en acció, només una ment col·lectiva, com un rusc gegant, en què una veu dissident ha de lluitar per fer-se sentir.

Un sistema d’aquesta mena no és impermeable a la innovació ni la crítica; en cas contrari, mai es descobriria el frau científic i Netflix no hauria perdut fa poc gairebé un milió de subscriptors.

Però per oferir resistència a l’hegemonia de l’algoritme fa falta energia, creativitat i valor, i el risc de la nostra cultura és que les competències tecnològiques i el nostre esgotament cultural s’ajuntin per defensar la decadència i ens deixin sense escapatòries.

Copyright The New York Times