Les residències us necessiten

Vivim uns dies complicats. Aviat parlarem de setmanes, però encara ens falta perspectiva. En aquests moments ens movem en una incertesa absoluta que només podem matisar mitjançant les nostres accions diàries. El confinament responsable i imprescindible ha de ser la resposta unànime de la població davant un coronavirus que fa trontollar alguns dels nostres pilars fonamentals. Els que ens dediquem a gestionar serveis essencials hem de seguir treballant perquè la societat, tal com l’entenem, no es desplomi.

Aquests dies estem assistint a paraules com tensió o col·lapse per referir-nos al sistema de salut pública de Catalunya, situació desgraciada i que preferiríem no haver de viure. Els que ens dediquem a atendre les persones grans en situació de dependència ens trobem en una posició semblant, però amb molts menys recursos. Estem atenent el col·lectiu més vulnerable de la societat, i també el més vulnerable davant el virus. Es calcula que la letalitat de la malaltia, al voltant del 3,4% segons l'OMS, es multiplica en els pacients amb 80 anys i més.

Us podeu imaginar quin és el perfil de persones que tenim a les residències? Exacte, és el més exposat als efectes del virus, si fem cas a les estadístiques. Segons l’Informe econòmic i social d’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), parlem d’una dona de més de 80 anys amb patologies prèvies, malalties cròniques avançades i uns elevats nivells de dependència. Cuidem d’aquestes persones, però ara mateix estem en una situació molt complicada. No disposem de material, els denominats equips de protecció individual arriben amb comptagotes, si és que arriben, i tampoc tenim tests de detecció ràpida. Milers de professionals arrisquen cada dia la seva salut i el seu benestar per cuidar d’aquestes persones grans que us són ben conegudes: el pare, la mare, l’avi, l’àvia, un oncle, l’amiga de l’ànima… gent que només vol seguir envellint d’acord amb les seves preferències i les seves necessitats.

Arribats a aquest punt, cal més coordinació de les administracions i més eficiència per dotar de material les més de 1.000 residències, públiques i privades que hi ha a Catalunya. També una resposta més ràpida en els moments més difícils, quan es detecta un possible cas, es confirma un positiu o, malauradament, es mor algú. Ens la mereixem.

Aquesta setmana s’ha publicat una notícia en què l’exèrcit espanyol afirmava haver trobat "cadàvers" i gent gran compartint espais en diverses residències. No sabem gaire coses més d’aquest fet, més enllà del titular i de l’alarma social generada. Des d’ACRA condemnem qualsevol maltractament cap a la gent gran, però no podem tolerar que es criminalitzi el conjunt d’un sector que s’està deixant la pell literalment per protegir aquest col·lectiu.

Parlo de gerocultores, d’auxiliars d’infermeria, d’infermeres, de metges, de personal de neteja i d'altres professionals que hem hagut de reconvertir d’urgència per poder fer front a un repte majúscul. Són uns 35.000 professionals a Catalunya, als quals vull donar les gràcies per l’entusiasme i la professionalitat amb què estan treballant, per la seva empatia i per aconseguir connectar la gent gran amb les seves famílies, ja sigui a través del telèfon o mitjançant aplicacions mòbils i videoconferències. Són accions que demostren el compromís del sector envers la gent gran.

M’agradaria fer una petició, voldria més reconeixement i respecte per als professionals del sector social. Quan avui i demà i demà passat i l’altre sortiu a les finestres, les terrasses i els balcons de casa, aplaudiu també per ells. Feu-ho amb el mateix orgull i convicció que fins ara, però també per ells. S’ho mereixen. Estan a primera línia de foc i amb molt pocs mitjans, per no dir pràcticament cap.

Venen setmanes difícils en què caldrà serrar les dents i seguir treballant al màxim per fer front a aquesta onada vírica sense precedents. M’agradaria dir-vos que estem preparats i que tot anirà bé. Per part dels professionals i de les entitats i empreses del sector, no quedarà. Ho donarem tot i més, però si no tenim material ni el suport i la coordinació exigibles en una situació com aquesta, haurem de fer-nos càrrec que l’única opció possible serà resistir.