Un 'reset' per a l'independentisme
Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força. Quan l’acció dins de l’Estat per rebre reconeixement nacional i un autogovern digne s’ha revelat inútil de forma reiterada, els escenaris fonamentals són Europa i l’interior del país.
El component europeu. El moviment independentista de Catalunya està col·laborant a construir Europa. Es tracta del primer cas d’un secessionisme pacífic sobre el qual s’han de pronunciar els tribunals de la Unió Europea (UE). Plantejar casos judicials relacionats amb un procés de secessió en un estat membre de la UE no té precedents als tribunals europeus. El cas escocès de l’any 2014 (referèndum de secessió), quan el Regne Unit era membre de la Unió, no va arribar a les institucions europees perquè va ser tractat de manera civilitzada i democràtica dins de les institucions de l’estat.
De fet, són els tribunals de la UE (TJUE) i d’alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).
El tema de fons avança, naturalment, amb la parsimònia jurídica de les resolucions cas per cas. El tribunal de Luxemburg es va pronunciant sobre les vulneracions de l’estat de dret en un membre de la Unió on una minoria nacional qüestiona, per mitjans pacífics, la unitat territorial d’un estat que vulnera drets i llibertats de ciutadans europeus (un recull d'una part, però informatiu d’aquestes vulneracions, a Estatdedret.cat). Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d’imparcialitat dels tribunals. En aquest sentit, resulten també molt rellevants els informes i posicionaments del Consell d’Europa, del Tribunal Europeu de Drets Humans i dels tribunals d’alguns estats (Alemanya/Schleswig-Holstein, Bèlgica, Regne Unit / Escòcia) sobre les deficiències liberal-democràtiques de l’estat espanyol. Es tracta de posicionaments que han estat l’element clau per a la reforma del Codi Penal espanyol i la supressió del delicte de sedició.
Sense el Procés de Catalunya, no s’hauria produït cap d’aquests pronunciaments i reformes legals. Aquest és, de moment, el llegat polític i jurídic més important dels fets d’octubre del 2017. Les decisions del TJUE tenen i tindran efectes per la legitimitat i la legalitat tant del moviment secessionista català com de la mateixa Unió Europea, una organització política en constant construcció.
El component de país. Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l’orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l’èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits. Va ser un moviment que es va gestar en les mobilitzacions dels primers anys del segle XXI (infraestructures, dret a decidir) i que es va accelerar amb la laminació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional (2010). En una primera fase va ser un moviment bottom-up. Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns. Les coses es van anar fent raonablement bé en termes d’eficiència política fins al referèndum de l’any 2017.
En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país (col·legis professionals, entitats de recerca, organitzacions empresarials i sindicals, tercer sector, entitats feministes, ateneus, àmbits esportius i de lleure...), així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d’aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.
L’estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya. Forçar el pronunciament dels tribunals europeus –factor d’una construcció europea més federal que intergovernamental– i tornar a la lògica del moviment independentista pensat i estructurat inicialment des de la ciutadania i l’àmbit civil crec que constitueixen dos components principals per a la reemergència exitosa de l’independentisme a Catalunya.
El més important és el país, els seus ciutadans i el seu futur. Les properes generacions esperen.
