Hi ha un Gaudí de veritat que no s’assembla al que creiem que coneixem. La imatge de Gaudí s’ha sotmès a infinites manipulacions fins a convertir-lo en una mena de místic, sant, artista de Déu i un producte turístic de coloraines per al consum massiu en botigues que venen barrets de mariachis. Però també hi ha un fill de calderer de Reus amb rendes suficients per enviar-lo a l’Escola d’Arquitectura, on el 1878 va ser un dels quatre únics estudiants que s’hi van llicenciar. Un home que no va viatjar i va alimentar-se intel·lectualment de les reproduccions de llibres i revistes il·lustrades, un arquitecte excèntric, un catòlic torturat per la matèria, un home de l’estricte ordre polític i religiós obsessionat amb la seva gran i definitiva obra.
El Gaudí que Barcelona ven no recull ni la complexitat de l’home ni la de l’artista, ni del temps del qual va ser resultat.
Intentar saber qui era l’Antoni Gaudí que hi ha darrere del personatge i dels mites i el perquè de la seva obra és l’objectiu de l’exposició que fins al 6 de març es pot veure al MNAC. Aprofitant l’ocasió, a l’ARA ens hem preguntat sobre el seu temps i hem fet un joc de miralls amb el nostre. Explicant el context polític, internacional, social, cultural, econòmic, esportiu del 1921 i fent-lo conviure amb l’actualitat d’avui, del 21 de novembre del 2021. La sorpresa és que, un segle després, alguns dels problemes sembla que hagin quedat atrapats en un bucle infinit.
El dossier especial comença amb una peça de Xavier Theros sobre Barcelona, La ciutat que mai dormia, que juntament amb l’article polític de Gerard Pruna ens ajuda a fer-nos una fotografia d’ambient. Un moment polític inquietantment familiar amb el nostre pel que fa als corrents de fons. El 1921 faltaven dos anys per a la dictadura de Primo de Rivera i el pistolerisme era l’amo del carrer, mentre avui vivim en una democràcia, però amb alguns dels problemes de fons per resoldre i amb el catalanisme, la injustícia social i el paper de les forces vives i la reacció ben presents.
L’exposició del MNAC, titulada Gaudí. Foc i cendres, està comissariada per l’arquitecte i historiador Juan José Lahuerta. És ell qui ens ha ajudat a llegir qui és el Gaudí que no coneixem malgrat ser un dels arquitectes més famosos del món en el seu temps, i també avui.
Lahuerta il·lumina la visió política de Gaudí en la seva gran obra, la Sagrada Família. Explica que no és casualitat que la primera peça que es va acabar amb tota la seva ornamentació a la Sagrada Família, els últims anys del s. XIX, fos la capella del Rosari, on hi ha una mènsula de la temptació de l’home que en lloc d’Eva té un obrer i en lloc de la poma hi ha una bomba Orsini. A la seva manera, Gaudí havia pres part en el conflicte social i s’havia entregat a la construcció d’un temple grandiós impulsat per un sector reaccionari de l’Església.
En temps de revolució, Lahuerta explica: “El que es redimeix amb aquests temples expiatoris [la Sagrada Família o el Sacré Coeur] és el pecat de la lluita de classes. I es construeix en contra, evidentment, d’un poble organitzat com a poble revolucionari, com a poble proletari”.
Lahuerta ha fet emergir un Gaudí que ens explica una història no mitificada, sinó una història “plena de complexitats, de contradiccions, i plena de violència; per tant, una història en la qual hi ha vencedors i vençuts”. En paraules del comissari de l’exposició del MNAC: “El Gaudí que es ven literalment a través del turisme és un Gaudí de llum i color, agradable, amable, de contes de fades. El Gaudí autèntic va viure una de les èpoques més violentes de la història d’aquesta ciutat, per no dir la més violenta, i ell no es va aïllar d’això, tot el contrari, va prendre part a favor d’uns i en contra dels altres”.
El conflicte social és avui menys violent, tot i que no inexistent, i és el sistema democràtic el que el vehicula; la lectura de les pàgines mirall que trobareu a l’ARA, però, deixa una inquietant sensació de déjà-vu.
El 1921 ja fa uns anys que Gaudí “està tancat al temple per sacrificar-se pel món a través de la producció de l’obra d’art”. El seu client únicament pot ser Déu (amb la resta, els grans industrials de la burgesia, ja s’hi havia barallat, com Milà o Batlló, o havien mort, com Güell). Saber qui era Gaudí i què representava a la Barcelona del 1921 il·lumina també el nostre present. Rescatar-lo del mite que envolta l’obra i la Sagrada Família ens pot ajudar a conèixer la nostra història i potser també a rescatar-lo de les mans del merchandising.
Per què el 1921?
Gaudí va viure entre el 1852 i el 1926, i aquest és el marc temporal de l’exposició. Però si ens hem volgut centrar en el 1921 és perquè volíem fer un cop d’ull als últims cent anys i aprofitar que aquell any, en què es va posar la primera pedra de la nau de la Sagrada Família, és una mica un any d’impàs, com el que vivim avui. El 1921, ara fa un segle, és el pretext per parlar del nostre passat des del present, i fer-ho, a més, a través de l’obra d’un arquitecte que continua marcant la nostra època igual que va ser central en la seva.
