1. La irresponsabilitat de Rajoy. Fa anys, quan Mariano Rajoy era ministre de l’Interior, vaig tenir oportunitat de sopar amb ell i amb Josep Martí Gómez a la Casa de Campo de Madrid. Era el moment que es preparava la successió d’Aznar i li vaig preguntar què pensava fer. Rodrigo Rato es promocionava molt, Mayor Oreja representava una opció prou definida en la seva experiència basca. I ell, què? En aquests casos, em va contestar, el millor és “estar por ahí”. Em sembla que és difícil resumir amb menys paraules el tarannà de força tranquil·la, de mai passa res (fins que passa) que caracteritzava la figura del que després seria president del govern.
Amb aquesta actitud d’esperit crec que el president Rajoy és el principal responsable –no oblidem que era de llarg el que tenia més poder– que s’arribés fins allà on es va anar a parar. Des que el president Artur Mas, a qui el PP va donar suport compartint l’agenda neoliberal, el va visitar el 2012 per parlar de pacte fiscal, Rajoy va tenir cinc anys per afrontar el procés de creixement de l'independentisme a Catalunya. No va fer res. ¿Per la tendència natural a creure que els problemes es resolen sols o perquè creia –i només podria ser per desinformació– que tot plegat no aniria tan enllà? Hi va anar. I quan Rajoy va prendre realment consciència de la situació va cometre la gran irresponsabilitat –clau per explicar tot el va passar després: transferir la resolució d’un conflicte polític a la justícia. La incompetència política –la incapacitat de donar-hi resposta per aquesta via– ho empenyia tot plegat cap als tribunals de justícia i feia impossible cap solució negociada. Les conseqüències d’aquesta incompetència les hem arrossegat fins ara.
2. L’estratègia de Sánchez. Per això em sembla interessant l’estratègia que va començar a desplegar el president Pedro Sánchez amb els indults, ara confirmada amb la supressió del delicte de sedició i la revisió de la malversació. Per fi el govern recupera la iniciativa amb el retorn del conflicte allà d'on no hauria d’haver sortit mai: la política. Primer, aprofitant els atributs del poder executiu per disminuir els efectes d’unes penes excessives. I després, buscant un canvi de marc jurídic que dificulti que ens tornem a trobar amb un exercici de desmesura judicial patriòtica com aquell.
Sens dubte queda molt a discutir sobre les propostes concretes i sobre d’altres que es puguin fer, però tot això ara ja torna a passar per fer política: en la negociació i en els tràmits parlamentaris corresponents. Hi ha unes primeres redaccions que caldrà negociar i esmenar, i ja s’ha incorporat un nou objectiu –la reforma de la malversació— i tot just acaba de començar. Ara cal que els actors estiguin a l'altura de les circumstàncies i trobin les fórmules per avançar. Així és la política parlamentària. Sabent que tot té els seus límits. La legislació penal és competència de la política, la seva aplicació correspon als tribunals de justícia. I aquí –i no només aquí (que doni una ullada als Estats Units, per exemple, qui ho dubti)– la justícia és tendenciosament conservadora (i en alguns casos manifestament polititzada).
En tot cas, el soroll està garantit. La dreta, que seguint la tendència del moment continua virant cap a l’autoritarisme, ha posat el crit al cel. I amenaça de reposar tots els delictes que ara es puguin anul·lar. No ens hem d’enganyar, el patriotisme dona vots i poder acusar Pedro Sánchez de venedor de la pàtria és gasolina per a PP, Vox i companyia. En el cantó independentista, com és lògic, els recels estan a l’ordre del dia: els fonamentats –qui es pot fiar de qui ha compartit les decisions judicials que ara pretén esmenar?– i els de batalla –no és fàcil per a Junts i companyia admetre que la via política empresa per ERC pot donar rèdits interessants—. I, evidentment, els que viuen del discurs de la confrontació prefereixen continuar agafats a la fantasia de la promesa sense estratègia precisa. En tot cas, la notícia és aquesta: s’obre la porta perquè el conflicte torni a la política, de la qual no hauria d’haver sortit mai.
