El rescat europeu d'Espanya, de Franco fins avui
El rescat europeu del règim de Franco és el títol, traduït al català, del recent llibre de Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet ad personam d’història de la integració europea a la Universitat Pompeu Fabra, publicat per Oxford University Press, una de les editorials més prestigioses del món. És un títol volgudament provocatiu, atès que defensa una tesi contrària a la predominant, segons la qual les relacions entre el règim de Franco i els estats i persones protagonistes de la integració europea van ser sempre tenses pel caràcter dictatorial del règim i pel seu permanent abús i violació dels drets humans. Aquesta visió es fonamenta en declaracions públiques d’autoritats dels estats que formaven part de la Comunitat Econòmica Europea, o en declaracions de la mateixa Comunitat.
Contra aquesta percepció, que tranquil·litza les consciències democràtiques hispàniques i les europees, l’autor defensa, amb abundància d’evidència mobilitzada durant anys als arxius de tot Europa, que les coses no van anar així. Parant constant atenció a les intencions i mandats dels negociadors de les parts implicades, i a les conseqüències dels seus actes i acords, es va desvelant que la principal preocupació dels “sis” (els membres fundacionals de les Comunitats) va ser protegir el desenvolupament econòmic d’Espanya –l’Espanya de Franco– amb la doble finalitat de protegir el dels seus propis països, garantint-los proveïments i mercats, i d’afavorir la millora econòmica d’Espanya.
La primera finalitat era evident i va estar sempre present, com ho segueix estant. Els estats membres de les Comunitats no van prendre mai cap decisió que creguessin que anava en contra dels seus propis interessos econòmics i dels de les seves ciutadanies i electors, bé es tractés de la provisió de taronges o de la provisió de minerals. Res no ha variat al respecte. Les Comunitats Europees van ser i segueixen sent molt “interessades”.
La segona finalitat és més sorprenent. Totes les autoritats comunitàries i les nacionals van adoptar la creença –la convicció– que el desenvolupament econòmic espanyol facilitaria el futur trànsit a la democràcia un cop desaparegués el dictador, i que no valia la pena desafiar Franco perquè la inestabilitat que això podria produir no els valia la pena. En un context de Guerra Freda valia més no fer experiments arriscats. En totes les negociacions les autoritats comunitàries van pensar tant a protegir els seus propis interessos nacionals com a facilitar l'augment de la prosperitat espanyola, convençuts que era la via més ràpida per produir, encara que fos al cap de molts anys, una transició pacífica cap a un règim democràtic. A mesura que el dictador envellia, aquesta convicció es feia encara més present. I quan es va produir un tomb més repressiu durant els darrers anys de la dictadura del general Franco, les autoritats europees no van modificar mai aquest capteniment. Quan es van veure obligades, per les seves opinions públiques, a fer algun comunicat criticant les múltiples execucions firmades pel dictador, es van cuidar molt de mantenir tots els tractes comercials i de no tancar les negociacions en curs. Només van parlar de suspensió de negociacions quan havia estat el govern espanyol qui les havia suspès!
El panorama presentat és molt contundent. Etapa rere etapa, negociació rere negociació, es veu com d’estable va ser el capteniment comunitari, fins al punt de justificar la tesi del llibre: la Comunitat Econòmica Europea va rescatar el règim de Franco. Si això és el que van fer els estats europeus en ple franquisme, apostant a fons per l’estabilitat política espanyola amb l’excusa de consciència que així apostaven per la prosperitat del poble espanyol, què no han de fer avui? Si van preferir no fer res quan la repressió era més viva, bé fos el 1951, el 1962, el 1970, el 1974 o el 1975, o en moltes altres ocasions, què podem esperar que facin actualment, quan els estats ja s’han compromès completament els uns amb els altres? Es pot esperar que en aquella part d’acció que no depèn directament dels governs (o sigui, que no controlen) pugui haver-hi dissonàncies, com passa amb els jutges i els tribunals de justícia, o com pot passar amb els mitjans de comunicació o amb partits minoritaris, exclosos de les responsabilitats de govern. Però quan els governs actuen en representació dels seus estats, domina la solidaritat de grup. Amb plena convicció que cal estar a la Unió Europea, el millor club democràtic del món, cal reconèixer que aquestes són les regles del joc dels estats que la integren. Són ni més ni menys que lliçons d’història.