L’any 2008, l’aleshores conseller de Medi Ambient de la Generalitat va ser preguntat a la ràdio si havia resat perquè s’acabés la sequera i va admetre que sí, que havia aprofitat la presència del Govern a uns funerals a Montserrat per adreçar-se a la Moreneta i dir-li: "Saps que soc agnòstic, però si pots fer-hi alguna cosa, fes-la”. Han passat setze anys i la frase encara es recorda, sobretot en temps de sequera com els d’ara. 2024, en la tradicional visita del dia de Santa Eulàlia al Monestir de Pedralbes, l’alcalde de Barcelona ha demanat a les monges clarisses que resin perquè plogui en aquests termes: “Demanin a qui correspongui que ajudi a ploure”.
Cap dels dos precs desborda entusiasme, precisament, però mostren que resar (o encarregar a un creient que resi o a una divinitat perquè intercedeixi) encara és una mena d’última carta quan van mal dades, és l’expressió d’un desig molt sentit que en no veure’s satisfet per les vies naturals es formula en termes sobrenaturals, fins i tot per part d’aquells que no creuen, a mig camí entre la desesperació, la superstició i el “per provar-ho no es perd res”.
Resar és una qüestió de fe i no hi ha dues fes iguals, de manera que fins i tot entre els mateixos creients hi ha escèptics que se senten incòmodes de pensar que es pot pregar perquè plogui. Però l’emergència per sequera és prou desesperant com perquè, resant o no, reflexionem sobre el poc valor que atorguem a allò que donem per descomptat perquè l’aixeta ha rajat sempre, i comencem a situar les coses de la vida en una nova escala de valors. I això sí que depèn de nosaltres, i no de cap divinitat.
