Res de vestits tradicionals: rock’n’roll

El bloc dels partidaris de la independència va aconseguir una victòria diumenge passat a les eleccions regionals de Catalunya, encara que fos una victòria relativa. En una participació electoral extraordinàriament alta del 77,44 per cent, els grups que advoquen perquè Catalunya se separi de l’estat espanyol van obtenir la majoria absoluta d’escons al Parlament regional. Aquesta alta participació és particularment significativa, ja que el partit conservador que governa a Espanya, el Partit Popular, i els mitjans de Madrid sempre havien argumentat que una majoria de votants catalans fins ara silenciosa mostraria un clar rebuig a la independència quan finalment arribés la pregunta de “secessió sí o no”. Des del punt de vista català, les eleccions van ser un intent de celebrar un pseudoplebiscit, un succedani, perquè, ara per ara, el govern del Regne d’Espanya no vol permetre de cap manera que se celebri un autèntic referèndum. En aquest sentit, Espanya difereix del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que l’any passat va permetre als escocesos decidir en un referèndum si volien continuar formant part de l’estat britànic.

Els independentistes catalans, representats per la coalició Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular (un col·lectiu assembleari més petit i més radical que és una plataforma de grups d’esquerres que funciona com una democràcia de base), van guanyar clarament les eleccions pel que fa a escons, però no van arribar per poc a la majoria absoluta de vots. Per tant, no s’ha aclarit el dubte respecte a quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya organitzat en condicions normals. La qüestió catalana mantindrà ocupades Espanya i Europa durant un bon temps.

Sovint, l’opinió pública alemanya veu aquest procés -el terme utilitzat pels catalans per referir-se al camí que hauria de portar de l’estatus autonòmic actual a un estat sobirà- des d’una perspectiva que em sembla bastant tancada. D’una banda, la controvèrsia sobre el futur polític de Catalunya es veu com l’expressió d’un conflicte entre regions riques i pobres. De l’altra, s’evoca el fantasma de conflictes ètnics violents, tal com els coneixem en el cas de l’antiga Iugoslàvia. Però, de fet, el motiu econòmic és només un dels molts factors que impulsen el moviment independentista català.

És molt més important entendre que una gran majoria de ciutadans catalans comparteixen l’opinió que, com a minoria estructural, no tindran l’oportunitat de defensar d’una manera efectiva els seus assumptes davant d’un estat que actua de manera centralista en nom de la nació espanyola “una i indivisible”, encara que ja hagin passat 40 anys des de la mort de Franco.

¿Una societat profundament dividida? Fins i tot entre els polítics el to continua sent cordial.

Tampoc és gaire aclaridor interpretar la situació actual com l’expressió d’una recerca etnonacional de la identitat en un temps d’incertesa global. Catalunya no és de cap manera una societat profundament dividida. És veritat que la pregunta “independència sí o no” polaritza els ciutadans. No podria ser d’una altra manera. Així i tot, aquest grau de polarització -semblant al de l’any passat a Escòcia o al del 1995 al Quebec- s’afronta de manera democràtica i força correcta. Als carrers i als bars de Barcelona no hi ha una sensació de divisió profunda. I el to continua sent cordial fins i tot entre els polítics que defensen opcions diametralment oposades, com ara les de Xavier García Albiol, el número u del Partit Popular de Catalunya, i Raül Romeva, el candidat que encapçala la coalició secessionista de Junts pel Sí.

La perspectiva política suposadament il·lustrada, que és la dominant a Alemanya, tendeix a veure les demandes catalanes d’autodeterminació col·lectiva tenint en compte el passat alemany, cosa que, quan es tracta de qüestions nacionals, és altament problemàtica. A més a més, els excessos nacionalistes als Balcans durant la dissolució de Iugoslàvia poden influir els observadors alemanys quan intenten valorar i jutjar el conflicte actual entre Catalunya i Madrid.

Sovint els catalans són considerats estrambòtics, per no dir inquietants. Les seves demandes semblen anacròniques i hi ha un comentari recurrent que diu que Europa té temes més importants per resoldre que escoltar les preocupacions d’un poble petit situat entre els Pirineus orientals i el mar Mediterrani. Enmig de la campanya electoral catalana, la cancellera alemanya va donar suport al president espanyol, Mariano Rajoy, i es va comprometre amb la “integritat territorial” d’Espanya. Fins ara, les demandes catalanes d’autodeterminació han sigut completament desateses per la resta d’Espanya, i tampoc troben adeptes entusiastes entre els poderosos d’Europa.

Actualment, molts catalans consideren una humiliació el fet que les seves preocupacions siguin persistentment ignorades, no només per Madrid sinó també per Brussel·les i Berlín. Els èxits impressionants del moviment independentista sobre el terreny -per exemple, les manifestacions a partir del 2010- també poden servir per superar el sentiment d’impotència dels catalans a través del voluntarisme i per conservar l’esperança que les dures realitats polítiques es poden alterar mitjançant un compromís col·lectiu perseverant. Això pot semblar ingenu a ulls dels que no creuen que la política existeixi més enllà dels límits estrictes de la realpolitik que duen a terme els estats. Ara bé, per als centenars de milers de catalans que han defensat el “dret a decidir” durant anys gràcies a una xarxa densa formada per la societat civil i les associacions polítiques, l’ampli suport a les seves demandes és un senyal de dignitat i legitimitat democràtiques. En essència, el procés català és una expressió del desig d’aquests mateixos ciutadans de poder decidir el seu destí polític per ells mateixos i mitjançant regles democràtiques. En aquest context, la reivindicació ètnica i el folklore retrògrad i nostàlgic hi tenen, a tot estirar, un paper marginal.

Això s’evidencia cada vegada que un sent parlar els activistes independentistes, com per exemple el divendres anterior a les eleccions, durant el míting del final de la campanya de Junts pel Sí, una coalició poc convencional formada per forces polítiques liberals i d’esquerres, organitzacions socials, intel·lectuals, artistes i esportistes amb l’objectiu d’aplanar el camí per a la República Catalana. Els discursos dels polítics estan emmarcats dins d’un programa que inclou, entre bandes de pop locals, la cantant de jazz afrocatalana Monica Green i el grup gitano Sabor de Gràcia. Aquests catalans romanís del barri de moda de Barcelona toquen rumbes a favor de la independència, acompanyats pel cantant Jerry Medina, que va arribar en avió des de Puerto Rico.

Com a caps de llista dels partits partidaris de la independència, Oriol Junqueras i Artur Mas parlen en català a 70.000 seguidors. Ara bé, els representants de Súmate, una organització que es considera l’altaveu dels catalans “immigrats” en el procés actual, fan els seus parlaments en (castellà) espanyol.

Aquest no és un moviment que tingui com a objectiu construir un gueto etnocultural del segle vint-i-u a la zona de la Marca Hispànica fundada per Carlemany, com han afirmat molts intel·lectuals espanyols contraris a la causa catalana. Aquest és un moviment que fins ara ha maldat per transmetre credibilitat democràtica i obertura cosmopolita en tots i cadascun dels passos que ha anat fent. De manera àmpliament majoritària, aquest és un moviment que intenta trobar un espai per a “l’Europa dels ciutadans” enmig de l’“Europa dels estats” dominada per la realpolitik. I aquest és una mena de moviment nou que, com moltes altres iniciatives de la gent del carrer en aquesta Europa aparentment cada vegada més rígida, sembla decidit a fer caure les estructures tradicionals i donar pas a un canvi de paradigma polític.

Això no té res a veure amb el folklore reaccionari sinó amb una autoorganització progressiva.

El procés català no és pas una desfilada polsosa, i menys encara retrògrada, de vestits tradicionals identitaris, sinó rock’n’roll mediterrani contemporani. Sens dubte, no hi ha només llum sinó també ombres. Ara bé, a Catalunya, a diferència del Vèneto o en part probablement també de Flandes, el moviment independentista no està impulsat per un xovinisme benestant o un atavisme rànciament etnocèntric. És més aviat una expressió de l’autoorganització de la societat civil i una voluntat d’autoafirmació basada en la democràcia que tan sols topen amb les estructures rígides establertes pels estats. És precisament aquest element innovador el que caldria prendre’s seriosament a Alemanya i a Europa, per evitar que la Unió Europea acabi sent una institució purament reguladora que es limita a garantir l’ordre i administrar l’statu quo, sense deixar espai per als esforços dirigits als canvis democràtics.