Rèquiem per la política destituent

Si m'ho permeten, apuntaré que el diagnòstic que avui ja tenim tots clar el vam anunciar al dossier especial del número 50 de La Maleta de Portbou, Una década destituyente: la crisis del régimen del 78, el gener de 2022. Però és ara, amb el tsunami electoral de les eleccions municipals i autonòmiques –que es preveu de dimensions siderals en sis setmanes–, que es clausura definitivament un període de política destituent a l’estat espanyol. També a Catalunya. Amb diferents expressions, l’onada emancipadora va assaltar la política fa una dècada, amb l’esclat social com a motor i en resposta a la crisi econòmica del 2008 i a les posteriors mesures de xoc, tan sofertes per la gent comuna. 

Va ser una onada moguda pel desig d’esmicolar la política de statu quo entre l’Estat i l’última pell del capitalisme neoliberal: l’especulació, aquell monstre que ens dugué a una crisi immobiliària quasi humanitària. Catalunya i Barcelona en particular van ser a l’avantguarda dels tres grans fenòmens polítics emancipadors, diferents però amb vasos comunicants: un moviment independentista liderat per la societat civil i basculat per l’esquerra anticapitalista, els nous municipalismes –que van tenir en Barcelona el principal model i laboratori d’innovació– i el sorgiment de Podem, un fenomen nou a l’esquerra espanyola, capaç de trencar per primer cop en democràcia el bipartidisme i de teixir, des de Catalunya, aliances en el bloc Frankenstein que ha comandat Espanya amb certes penúries els últims anys.

Avui, més d’una dècada després, poc en queda, de totes aquelles expressions. També des de Catalunya hem assistit a un retorn apassionat a l’ordre perdut i a un abandonament de l’aventura somiada. Abduïts per l’abstracció patriòtica, sigui quina sigui la pàtria –a Madrid, a El Ejido o a Ripoll, tant és–, la seguretat esdevé l’argument de flotació amb allò de “primer els nostres”.

L’espai que ahir era de l'independentisme màgic l’ocupen avui el fallit rol de partit pal de paller d’Esquerra –que fa un gir sobtat per aferrar-se a la R de república i sobretot a la C de Catalunya– i el retorn a les virtuts convergents de la formació kitsch que és ara Junts. La imatge postelectoral del veterà dirigent Trias, escoltat pels processistes Borràs i Turull, celebrant l’èxit de la unió amb el PDECat i altres ànimes convergents era prou eloqüent. Mentrestant, l’esquerra independentista –la CUP– retorna a la seva històrica residualitat institucional, en contrast amb el seu múscul social. Catalunya enfila, doncs, un retorn a les clàssiques polítiques d’antagonisme nacionalista –ara, contra la idea d’Espanya bipartidista i monolítica–, però no és fàcil que la gent oblidi que fins fa poc algunes forces catalanes han sostingut i participat de l’Espanya sanchista.

Per la seva banda, la derrota de la icònica Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona tanca l’era dels nous municipalismes sorgits de la revolta horitzontal del 15-M. Abastits d’una novedosa gramàtica, recollint el sembrat de l’antiglobalització del tombant de segle, van capgirar la mateixa idea de ciutat tot proposant polítiques de petita a gran escala, de baix cap amunt. L’eix mediterrani –Barcelona i València, fonamentalment–, últims bastions del comú, han demostrat que no eren la flor d’un dia, però la gestió transformadora no ha estat raó de pes suficient per resistir i vèncer de nou les candidatures del catastrofisme sense programa que han apostat pel dret a una ciutat privilegiada o els que ho han jugat tot a l’últim model d’industrialisme que se’ns ofereix: el turisme. La vida dels barris, l'habitatge digne, la mobilitat sostenible i el dret a una educació i salut de garanties són reptes pendents que ningú vol afrontar a curt termini.

Finalment, sona el rèquiem per l’últim gran fenomen polític disruptiu d’Europa: Podem. Sorgit paradoxalment de l’assemblearisme del 15-M, aviat es convertiria en una maquinària de guerra política implacable gràcies a un fort múscul, tant social com intel·lectual. Les lluites internes, mai noves a l’esquerra, han convertit un partit amb capacitat “monstruosa” –com ho és ara Vox– en un mort vivent que transita entre la resistència ideològica i la desaparició en termes de representació institucional. Immers en batalles de cares, sigles i fòbies, poc té a veure amb un projecte que va aportar no sols un llenguatge nou, sinó un marc d’empoderament inaudit amb idees com “la casta” o l’“assaltar el cel” de Pablo Iglesias.

El triple rèquiem per la política destituent no pot minimitzar l’impacte d’un cicle, fonamentat sobre el dret a la utopia, que va remoure la cultura política del país: el municipalisme va dir als poders de l’Estat, i al capitalisme global en el cas de Barcelona, que hi havia altres formes de gestionar les comunitats de ciutadans i el nostre entorn –de la ciutat al planeta–. Podem va projectar una potència emancipadora amb molts matisos –capaç d’entendre els nacionalismes perifèrics com cap partit estatal ha fet–. Finalment, l’il·lusionisme del projecte independentista no nega la seva capacitat de posar en escac un Estat en ple segle XXI, fent aflorar les vergonyes de l’estat nació i, en certa manera, del projecte europeu. Tot projecte emancipador deixa rastres, empremtes, maneres de fer que seran el punt de partida dels propers capítols de la història dels nostres moviments socials. Però, compte: la pulsió destituent no és exclusiva del progrés. Avui dia, la dreta és qui millor ha entès la lliçó.