Darrerament s’ha parlat molt dels Mossos. I no com caldria que se’n parlés, atesa la naturalesa de la institució, que demana discreció. Amb tot, diré alguna cosa de com se n’ha parlat. I, sobretot, de com s’ha passat d’aquell punt àlgid del 17-A de 2017, el de la més alta reputació dels Mossos, a aquest descrèdit més institucional, que no d’eficàcia policial.
L’ENVITRICOLLADA creació dels Mossos el 1983 ha estat prou explicada. Els traspassos de seguretat i presons no eren competències ni fàcils de cedir ni agradables d’assumir. I em sembla una obvietat que ara no les hauríem aconseguit: la força negociadora d’entre 1980 i 1982 no la tenim ni de lluny. En aquell moment calien estructures nacionals –no en dèiem d’estat, però ho eren– com la sanitat, l’escola, uns mitjans de comunicació públics i, tot i els riscos i per a l’ambició patriòtica d’alguns, també es va incloure la policia i les presons.
AL NOSTRE PAÍS mai no ha estat fàcil parlar de la policia. Ni de seguretat, ni de defensa. Potser perquè som hereus d’una llarga tradició anarquista que ha penetrat pels porus de tothom. O per l’ombra allargada d’aquells grisos franquistes que s’estén fins avui de manera obscena amb les operacions Catalunya, els Fernández-Díaz i Villarejos, els a por ellos... I, sobretot, perquè som un país sense estat, cosa que ens ha permès pensar-nos a nosaltres mateixos sense exèrcit i sense coaccions policials. En definitiva, imaginar-nos sense la responsabilitat d’aquella “violència legítima” que caracteritza estats. Quants no s’han imaginat, ingènuament, una independència sense militars?
SIGUI COM SIGUI, en cinc anys hem passat d’aquells Mossos admirats per haver resolt amb eficàcia la gravíssima situació creada per l’atemptat del 17-A a un cos que mostra una greu inestabilitat en els comandaments que el debilita davant de l’opinió pública. Ara bé, el primer que cal observar –i que trobo que aquests dies, estranyament, s’ha passat molt per alt– és que precisament va ser l’èxit policial i comunicatiu de l’agost de 2017 allò que va provocar les primeres sacsejades a la nostra policia. Sobretot, amb la posada en circulació d’informacions falses que els atribuïen negligències per tapar els veritables errors –o no– de la policia espanyola i els seus serveis secrets. Una responsabilitat en els atemptats que mai no s’ha volgut aclarir.
IMMEDIATAMENT després, la voluntat de desacreditar els Mossos va arribar amb el referèndum del Primer d’Octubre, amb un Estat que els qüestionava com a policia judicial dòcil, i que va fer caure la sòlida estructura de comandament que havien tingut fins a aquell moment. Quan ara es retreuen els molts canvis a la cúpula policial dels Mossos, s’oblida que fins a la reincorporació del major Josep Lluís Trapero el 2020 la inestabilitat era provocada per una repressió que encara ara hi ha qui té la barra de negar.
EN EL DESCRÈDIT actual, però, també hi ha la complicitat de la policia catalana amb la repressió contra l’independentisme en el post 1-O, amb fets com els d’Urquinaona. Una complicitat que pot tenir a veure tant amb la por d’alguns comandaments com amb l’aparició desacomplexada de sectors ultres dins de la mateixa policia, resultat de males gestions passades en la selecció apressada d’efectius.
NO SÉ FINS a quin punt els últims esdeveniments s’expliquen per una poc o molt desafortunada gestió política. Però obviar que és l’Estat qui ha fet trontollar els Mossos des de fora –i probablement des de dins–, ignorar qui ha tingut més interès a desacreditar una policia que manté un bon nivell de reconeixement popular i també de prestigi internacional entre les policies d’altres països, és fer-se’n còmplice. I tinguem en compte que passar del descrèdit a la bona reputació sempre és un camí més llarg i costerut que no pas fer el camí contrari.
