República d’unitat i felicitat
Té raó el periodista Aleix Moldes quan assenyala que l’origen de bona part dels principals problemes polítics que té avui Catalunya, potser el pecat original quant a la formació o no d’un nou govern, podria raure en la qualitat polisèmica de la paraula república i en les seves diferents interpretacions. Hi afegiria també les diferents percepcions que té l’opinió pública en relació al pedigrí de qui són els actors que podrien seduir millor amb la concreció d’un govern que emanés coherentment d’una oferta electoral que el 21-D va estar centrada en la construcció o, en la seva versió més vaporosa, consolidació de la República Catalana.
La pensadora alemanya Hannah Arendt va mirar d’aprofundir durant la seva dilatada trajectòria com a politòloga en els significats del concepte de república. Arendt ho va fer a partir de les anàlisis de les experiències republicanes, i revolucionàries, del segle XVIII: el moviment d’independència que va donar origen a la formació dels Estats Units d’Amèrica, i la Revolució Francesa, que primer va prendre la Bastilla, després va executar Lluís XVI i va liquidar la monarquia absoluta per desenvolupar el model de la República, que, finalment i a través d’un curiós efecte bumerang, va consolidar el poder de la burgesia en la darrera etapa del Directori.
És en la comparació de les dues revolucions republicanes on Arendt segurament s’acosta a acotar aquesta polisèmia republicana. Simplificant, podríem dir que mentre que el concepte de llibertat pública esdevé l’eix central en el procés d’independència dels EUA, la França del 1789 va posar més èmfasi en la qüestió social. En aquesta dicotomia, segurament esquemàtica, caldria no menystenir altres temes derivats sempre de l’objectiu de l’acció política, com ara la passió i ambició pel poder públic. O privat.
Se’ns faria estrany ara, en clau catalana i en ple segle XXI, que una actualització d’aquesta perspectiva arendtiana pogués constituir un fre per a la concreció d’un nou govern efectiu. Perquè unitat no vol dir uniformisme. I perquè el que està en joc és molt important: la recuperació del nostre autogovern.
I és que, malgrat el seu novell desembarcament en l’àmbit republicà, podríem convenir que la bona gent del PDECat se sentirien més còmodes en l’accepció semàntica més liberal del mot. D’altra banda, ningú a Catalunya posa en dubte la legitimitat republicana, independentista, que no nacionalista, i progressista des del punt de vista social del partit polític aixoplugat sota les sigles d’ERC (esquerra, republicana i de Catalunya). Poc a dir en relació a la contrastada coherència de les Candidatures d’Unitat Popular: són el que diuen ser i no me’ls imagino facilitant una Catalunya programàticament liberal i burgesa. Estic segur que sabran calibrar amb perspectiva històrica els efectes contradictoris que alguns assalts hivernals poden arribar a tenir.
Catalunya necessita urgentment, diria que vitalment, confluències. Confluències basades en l’acord i en el respecte mutu en relació a l’objectiu, àmpliament compartit per la ciutadania catalana, de configuració del nostre futur col·lectiu: un nou país, més just i decent anomenat República Catalana. Confluències fonamentades en la confiança que sorgeix de la política en majúscules, aquella que no busca l’hegemonia ni l’uniformisme. Objectius comuns i acords. Sense evasives ni equidistàncies, perquè ara mateix no hi ha problema més important que la recuperació del nostre autogovern i de la nostra dignitat. I en aquest repte n’hi caben molts més, n’hi han de cabre molts més. Perquè d’aquesta recuperació en depèn el nostre benestar, la nostra justícia social i fins i tot, qui ho hauria de dir, la nostra llibertat d’expressió. Estem interpel·lats tots i totes en aquest procés emancipador, causa comuna d’aquells que només tenen com a obediència la democràcia i no el manteniment d’atàvics privilegis. I aquesta interpel·lació té ara encara més sentit: la llibertat dels nostres presos polítics.
Acabo. La Declaració d’Independència dels Estats Units va integrar, proposat per Thomas Jefferson i no sé si per primera vegada en un text constitucional, el concepte de felicitat. Felicitat no com un sentiment individual de satisfacció per seguir un determinat model de vida sinó com una particular sensació de satisfacció que adquirim en contribuir als interessos de la comunitat. Catalunya no és en aquests moments un país feliç. Tenim una de les millors generacions de polítics que ha donat Catalunya en la seva llarga història privats de llibertat per culpa de seguir un mandat democràtic però sobretot, i ho ha explicat moltes vegades el mateix Oriol Junqueras, per intentar construir un nou país basat en la felicitat pública que atorguen la justícia i la decència. Per intentar deixar als nostres fills i filles la felicitat d’un país millor. Per cert, un Estat amb tics totalitaris que priva el bo de l’Oriol d’abraçar els seus cada nit.