La República de 1931 parla al present

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Quan a l’hora de dinar del 14 d’abril de 1931 Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona va complir el somni de la seva vida política. En els dos dies transcorreguts des del triomf de les forces republicanes –sobretot a les ciutats– en les eleccions municipals, aquestes no havien acordat com procedir. 

De fet, el gest de Companys no era innovador, s’incardinava en la tradició hispànica dels infinits pronunciaments militars del segle XIX en què una vegada una colla d’oficials plantejaven de manera pública l’oposició al govern de torn, se’l feia caure, o no, segons el suport obtingut, però sense vessament de sang. El seu gest, doncs, va ser una transmutació d’aquesta idea, una mena de pronunciament civil, que va connectar amb l’afartament del règim monàrquic de la Restauració i els anhels d’una part notable de la població catalana i espanyola.

Macià, fill, per formació, d’aquesta tradició secular de l’exèrcit, va adjectivar la República a seques de Companys en “catalana” o un “estat català” en una confederació ibèrica o una federació de repúbliques ibèriques –persistia el somni d’unió amb Portugal–. Des de primera hora de la tarda i a mesura que l’encara Palau de la Diputació s’omplia de fidels i curiosos, l’Avi va estar en constant contacte telefònic amb Madrid.

L’exmilitar no era un jugador de timbes de casino que fa una catxa a veure què passa. Era, en primer terme, un senyor respectat pels polítics espanyols de quan havia exercit de diputat a les Corts (1907-1923). Tenia múltiples coneixences prèvies i bon tracte –pels interessos comuns olivers, entre d'altres– amb el burgès conservador de Còrdova, Niceto Alcalá-Zamora, president del govern provisional de la República Espanyola. Sense aquest factor humà és difícil que el moment s’hagués desembolicat igual. Companys, per exemple, ni disposava dels seus contactes, ni de la seva imatge. Tampoc Macià connectava amb Manuel Azaña, una altra de les veus cantants aleshores. 

Mentre Macià descabdellava el moment, a la planta baixa del Palau un grup minoritari de separatistes abrandats amb Josep M. Batista i Roca i la colla de Daniel Cardona, cap de l’organització –de nom esclaridor– Nosaltres Sols!, ideava una guàrdia republicana. L’Avi va deixar que s’entretinguessin. Era conscient que en tota revolta hi ha un estol de gent que, abans d’aconseguir res i aïllat de les arestes polítiques, es dedica a dissenyar emblemes i uniformes.

Per contra, sabia que els seus desigs no eren l’únic actor en joc, ni els de tota la població. Amb 71 anys havia passat els darrers set viatjant per mig món per enfortir el seu projecte polític. Coneixia bé, per tant, que de l’estranger podia esperar poc més que simpaties fugaces i que la diàspora catalana no contribuiria en gaire res. Tampoc havia de demostrar el seu patriotisme davant els repartidors de carnets que, com Jaume Miravitlles, van preguntar-se Ha traït, Macià? Títol del qual aquest després va haver de renegar.

Antoni Rovira i Virgili i d'altres van explicar que quan el 17 d’abril Macià va bescanviar la República Catalana pel poder autònom de la Generalitat en una República espanyola integral –no federal–, el president de Catalunya va expressar que aquell era el dia més trist de la seva vida. Amb murrieria, el secretari d’aquest darrer, Josep Tarradellas, va assegurar, en canvi, que l’historiador no va copsar el significat dels termes perquè sordejava. Macià s’havia entristit en constatar que, anunciada la renúncia, la gent de la plaça en comptes de reclamar la República Catalana havia esclatat de joia perquè allò què verament desitjaven era una República encara que el desenvolupament autonòmic fos incert. 

Són aquests components al voltant de Macià i alguns altres, i no una catxa, els que es troben a la base de consecució de la Generalitat. “No són tan diferents a vostès, ¿o sí?”, diu Keating als seus nois mentre contemplen els rostres dels alumnes difunts de Welton. “Ells es creuen destinats a grans coses, igual que molts de vostès”. I aleshores els convida a aprofitar el moment, “carpe, carpe diem”. Les fotografies de joia de l’abril de 1931 també exhorten els dirigents dels partits del present. “Feu, feu política”.

Joan Esculies és escriptor i historiador