Reptes difícils, respostes valentes
Fa molts anys que vaig entrar a militar a Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que va ser fundat ara fa 44 anys. Nascut en una assemblea clandestina a Montserrat el 17 de novembre del 1974, de seguida va esdevenir la força política catalana més important de la segona meitat del segle XX. I ho va ser perquè va saber copsar, com cap altre partit, un sentiment nacional i una manera de fer, d’entendre el país, que connectava amb el tronc central de la societat catalana.
Ràpidament, Convergència va passar dels sentiments als fets concrets. El catalanisme que va encarnar el partit va ser crucial per fer el gran salt endavant del nostre país després de quatre dècades de dictadura. El país estava desfet, amb una nació que s’abocava irremeiablement a la residualització. Els primers i successius governs de la Generalitat, liderats per Convergència, van reconstruir la nació catalana i la van dotar de les eines institucionals, culturals, educatives, sanitàries, socials i econòmiques que van treure Catalunya de l’endarreriment al qual havia estat condemnada. Des de la televisió i la ràdio públiques fins a l’escola catalana, des d’un sistema sanitari lloat arreu d’Europa fins a una xarxa de delegacions econòmiques per tot el món que han convertit el nostre país en un destí preferent per als inversors estrangers, des del desplegament de la policia catalana fins a l’assumpció del medi ambient o el benestar social com a polítiques transversals, Convergència va transformar aquest país com només ho havia fet Enric Prat de la Riba.
Si bé aquesta política de reconstrucció nacional va ser un èxit, l’encaix dins d’un estat plurinacional va fracassar. I el fracàs va tenir el seu origen en la negativa de l’estat espanyol a convertir-se en un estat modern, democràtic, plural i descentralitzat, autènticament federal. Podent triar el Canadà o Suïssa, les elits acampades sobre l’estat espanyol van decidir que preferien ser com França, encara que cada cop s’assembla més a Turquia.
El canvi polític causat per la ruptura del pacte constitucional va provocar que el catalanisme abracés l’independentisme, de manera natural. Aquest canvi l’ha fet la gent, els centenars de milers de persones que es manifesten any rere any reclamant un estat per als catalans. I aquest canvi, naturalment, també afecta les organitzacions polítiques. El temps de l’encaix va quedar enrere i, per tant, també quedava enrere CDC.
Sempre cal dir les coses pel seu nom i, per tant, cal dir que el PDECat, un partit que aspira a ser continuador polític de CDC i en el qual milito, ha de buscar la millor manera de representar els interessos i anhels de tots els catalans en aquesta hora greu. No es poden afrontar els reptes de la societat catalana d’avui amb les receptes de sempre. Cal, també, exigir-nos a nosaltres mateixos una ètica política estricta que no deixi cap espai al dubte. Em comprometo a treballar-hi per aconseguir-ho.
En aquest sentit, Junts per Catalunya, que es va constituir tot just fa un any, ha esdevingut la força política principal del sobiranisme català. JxCat ha sabut ser el punt on s’han trobat independentistes de procedències diverses units al voltant de la defensa del Primer d’Octubre, de la legitimitat de les nostres institucions amb el president Carles Puigdemont al capdavant i de la República Catalana. JxCat ha sabut ser una cruïlla i una organització política que ha motivat molta gent a adherir-s’hi. Els catalanistes sabem que la unitat fa la força, i que només si anem units podrem guanyar. Hem de bandejar el risc de divisió i hem de ser capaços d’aportar la nostra singularitat a un projecte ampli. Per fer-ho cal generositat i altura de mires, cal saber debatre i acceptar les diferències, cal ser flexibles i no sacralitzar unes sigles.
Vet aquí part del nucli de la qüestió: els partits polítics no han de ser mai sacralitzats. Els partits són instruments al servei d’una idea, d’un projecte i d’un país. Un partit és un vehicle, no pas un objectiu en si mateix. Per això, el que és realment important són els ciutadans i les raons per les quals donen suport a un partit o deixen de donar-n’hi. Com a convergent de tota la vida, m’ocupen i em preocupen els neguits polítics i els anhels nacionals dels centenars de milers de persones que, en un moment o altre, o de manera continuada i decidida, van votar Convergència. I estic convençut, perquè els conec i en formo part, que la immensa majoria donen suport als nous instruments polítics que s’han creat amb l’impuls del president Puigdemont i altres persones compromeses amb la llibertat nacional.
