Els reptes del Noucentisme, avui
Tres-cents anys de la pèrdua de les llibertats nacionals, cent anys de la Mancomunitat de Catalunya i un segle de la Gran Guerra són algunes de les commemoracions que han presidit aquest 2014. D’altres, han gaudit del seu espai gràcies a la dedicació dels que han tingut interès a retornar-ne l’actualitat; penso, per exemple, en dos personatges importants en la història cultural de Catalunya, com han estat el lingüista Josep Roca-Pons i el crític d’art Alexandre Cirici, o en el poeta Joan Vinyoli. En els calendaris de commemoracions al Noucentisme li han passat dues dates assenyalades: el 1906, centenari del seu verbalitzador, Eugeni d’Ors, i el 1911, el de l’ Almanac dels Noucentistes. Eren dues ocasions idònies per promoure una nova percepció d’aquest moviment citat però poc apreciat i per a una posada al dia replantejant què va suposar dins de la nostra història cultural.
Enguany, s’acompleix la tercera data significativa del Noucentisme, vinculada a la creació de la Mancomunitat, i fa dues dècades se’n va produir l’única exposició amb vocació integral: El Noucentisme. Un projecte de modernitat (1994). De llavors ençà, l’atenció vers el Noucentisme ha estat escassa, amb excepció del simposi organitzat per la Universitat Pompeu Fabra La imaginació noucentista (2008), una revisió crítica de l’ideari i de la seva formalització estètica. Si comparem la trajectòria de la recepció del Modernisme i del Noucentisme és obvi que el Modernisme guanya per golejada, fins al punt d’haver-se convertit en icona del turisme cultural. En canvi, l’exposició sobre el Noucentisme de 1994 va desfermar una polèmica en què va emergir tota la càrrega de prejudicis amb què una determinada concepció de la història l’havia injuriat, fins al punt que el professor Josep Murgades va posar en voga el concepte d’antinoucentisme per explicar l’abast de la incomoditat que el Noucentisme provocava. Per la seva banda, dos investigadors ben diferents, com Albert Manent i Jaume Vallcorba, van advocar per més objectivitat i menys prejudicis. Perquè el Noucentisme, a més de ser un projecte de modernitat, va contribuir a la construcció sociocultural del país i a la institucionalització cultural de Catalunya per primera vegada en la història.
El I Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2014, que se celebra aquest cap de setmana entre Barcelona i Sitges, obeeix al propòsit de reinterpretar globalment el Noucentisme per tal de superar la manca de visibilitat i de projecció que ha tingut aquesta etapa determinant de la nostra història cultural recent. Al llarg d’un any la comissió científica que integren Robert Davidson (Universitat de Toronto), Jordi Falgàs (Fundació Rafael Masó), Xavier Pla (Universitat de Girona), Joan Ramon Resina (Universitat de Stanford) i Mercè Vidal (Universitat de Barcelona) ha estructurat en diferents propostes els reptes que acompanyen la revisió d’aquest període. En els darrers vint anys, els canvis generacionals i els nous focus d’interès acadèmic i cultural han fet possibles descobertes, noves visions, reorientacions i un gir cabdal en la percepció del Noucentisme. I ara -en plena commemoració del centenari de la Mancomunitat i davant el gran repte de futur que té el país per construir un estat propi- ens trobem davant l’oportunitat de reinterpretar i dimensionar en la seva justa mesura els paràmetres que van marcar un dels períodes de més solidesa de la nostra història cultural.
El Noucentisme va ser un moviment d’extensió territorial. Més enllà de la Catalunya ciutat, hi van existir les anomenades segones ciutats -com Sabadell, Terrassa o Sitges-, que van aportar cos i dimensió a un discurs amb visió de país, projectat per construir unes institucions que n’asseguressin la continuïtat cultural i l’equiparació del nostre múscul cultural al de la resta d’Europa. I ho va fer des de la coherència ètica i estètica i a partir de la diversitat de llenguatges i manifestacions que van dissenyar els seus ideòlegs i que van dotar de continguts els seus creadors i dinamitzadors.
Els nous estudis i projectes elaborats en els darrers anys, l’ampliació del focus i la necessitat de revisar l’abast dels períodes d’expansió de la nostra cultura ens conviden a aportar nova llum sobre el paper del Noucentisme en la història i l’herència que ens va llegar. El Simposi pot ser una eina que afavoreixi la irrupció d’estudis d’enquadrament general que hauran d’arribar en el futur per contribuir a la renovació del discurs interpretatiu del Noucentisme des de l’òptica del segle XXI.
L’autora és directora del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2014.
